Una mirada darrere les cortines verdes de Montjuïc

Aviat es compliran 35 anys del 'Barcelona es el Titanic', de Félix de Azúa. Aquell article periodístic mereix ser revisitat de tant en tant, encara que només sigui per concloure que això de 'Titanic' li anava una mica gran a Barcelona. Aquesta ciutat és més el 'Posidó', que també s’enfonsa, un Cap d’Any, per cert, però amb menys èpica. No hi ha orquestra. Al 'Posidó', els pocs que se salven surten pel cul del vaixell, que no deixa de ser una aventura, però menys noble. La qüestió és que hi ha qui insisteix a proclamar que aquesta ciutat és la rehòstia, una Meca que tot bon turista ha de visitar almenys una vegada a la vida, i això que a vegades la Sagrada Família ho sembla, amb els milions de persones fent voltes al temple com si a dins hi hagués la Kaaba. Per fortuna, hi ha qui, al·leluia, de tant en tant mira darrere dels decorats a veure què hi ha. Aquesta vegada és el torn de Salva López, fotògraf publicitari de professió, però el que interessa és la seva faceta vocacional d’esgarriacries.

   

 Va néixer el 1984. És a dir, que es va perdre el 'Titanic' abans de la seva fatal trobada amb l’iceberg, la ciutat que De Azúa va dir que va morir a mans de «ferósticos embarretinados», però ha viscut l’onada que fa capgirar el 'Posidó'. Val més això que res. El cas és que cap a l’any 2009 va emprendre una aventura pacient, retratar la cara oculta de Montjuïc, la part de la muntanya que no es transita, perquè allà, com a la resta de la ciutat, s’ha practicat una disciplina en què Barcelona despunta en l’escena internacional, el 'façanadisme', un subgènere arquitectònic que consisteix a demolir-ho tot menys la façana que dóna al carrer i, 'alehop', esperar que a més a més te’n donin les gràcies, per demostrar aquesta sensibilitat pel paisatge urbà antic i la memòria col·lectiva i bla-bla-bla. És l’essència d’un parc temàtic. Tot encaixa.

    

El 'façanadisme' es va practicar a Montjuïc per última vegada amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Després es van fer algunes reformes menors, però en essència va ser llavors quan es van traçar les actuals rutes de trànsit a peu de la muntanya, a vegades amb còmodes escales mecàniques, a vegades a través de 'tourmalets' només aptes per a bones cuixes, però sempre dins de camins perfectament delimitats que oculten el Montjuïc menys glamurós, el que des del 2009 visita López amb la seva càmera analògica a la mà.

  

 Així ha trobat les coves habitades de la muntanya, amb els camins gairebé invisibles pels quals en un tres i no res s’esfumen els indigents, amb la vegetació assilvestrada..., en definitiva, amb la cara oculta de la muntanya coqueta de la qual també li agrada presumir a Barcelona.

  

 Salva López forma part de la inconnexa comunitat de fotògrafs que han anat apareixent en aquesta secció. Com Albert Muñoz, àlies @barrut, un 'instagramer' que té com a senya d’identitat la captura d’una Barcelona sense barcelonins o, com a màxim, amb una persona solitària en escena. O com Àlex Llovet, el Salva López de Collserola, una mun-

tanya que resulta onírica, gairebé de malson, a través de l’objectiu de la seva càmera. O l’altre Llobet, Josep Maria i amb b, el retratista de la crisi bancària (ell es dedica a les oficines financeres perquè el sector està sanejant els seus comptes a compte del lloc de treball de les seves plantilles).

L’obra de tots ells compon un dossier coral d’una època en què el discurs oficial és un altre, és a dir, el de la ciutat que és la reoca. En qualsevol llibreria sol haver-hi una secció dedicada a llibres de Barcelona i la majoria són de postals preciosistes, ensucrades a vegades. La seva col·lecció de Montjuïc López l’ha batejat amb el títol de 'The green curtain', la cortina verda, com una mena d’invitació a mirar què hi ha darrere de la façana vegetal de la ciutat que es mostra als locals i als visitants.

  

  L’autor, tal com ell mateix explica, és l’antítesi de la gosadia d’un Robert Capa. Confessa que a vegades va una mica espantat pels camins. Montjuïc, efectivament, no és el Vietnam en què Capa va trepitjar una mina i adéu-siau a una trajectòria incomparable, però així que un es despista es pot topar de morros amb el tàlem vegetal dels aficionats al 'cruising' gai o amb algun habitant de les coves de la muntanya, gent que no sol posar la catifa de 'benvinguts' entre els matolls que donen accés a la seva llar. A ell li ha passat. També es va trobar entre l’espessor aquell senyor que no fa ni 10 anys que anava nu per Barcelona amb un, ehem, teleobjectiu de 500, per dir-ho suau, fins que es va legislar expressament en el ple municipal per posar fi a aquesta variant del naturisme urbà. En això sí que no hi havia 'façanadisme' ni res que s’hi assembli. Total, que recórrer el Montjuïc ocult té el seu què, i encara més si al fotògraf, Salva, en aquest cas, el que li agrada és la llum baixa, la del capvespre, que combina a la perfecció amb la pel·lícula analògica perquè proporciona una deliciosa profunditat a les imatges.

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

  

 Només resta afegir dues paraules. Gràcies, Salva.