Els que empenyen el carro

Les parades de llibres del mercat de Sant Antoni eren totes juntes com un animal viu. La criatura més fascinant, imprevisible i, dins de la seva espècie, la més antiga de Barcelona o potser del planeta. Un ésser lliure, assetjat ara pel més astut dels caçadors: la reforma urbana. La mateixa que, com sempre, una vegada hagués agafat i trossejat la seva peça, menysprearia la carn morta i comerciaria amb la pell arrencada en forma de postals commemoratives, de llibres amb moltes fotos en blanc i negre, de reproduccions 'vintage', i exhibiria el seu cap dissecat al lloc més visible a manera de sàdic homenatge. Però encara aquell animal que era el mercat lluitava per escapar-se... Sospesant aquestes idees s'havia llevat aquell diumenge el senyor Jaume Corberó, veí del Bon Pastor i escriptor de novel·les retirat. La immensa majoria d'elles, potser unes dues-centes, firmades amb el pseudònim de James Corby; la immensa majoria d'elles, publicades a la col·lecció Safari ('Los tigres tienen hambre', 'Infierno de marfil', 'El guardián entre el centollo'... ); la immensa majoria d'elles, emergint ara a Sant Antoni com despulles, com restes d'un antic naufragi entre precipicis de llibres, esculls de tinta. Al senyor Corberó, quan es coneixia el seu cognom, sempre li preguntaven si estava relacionat amb el famós fabricant de cuines, i ell encongia les seves amples espatlles i responia invariablement que es podia tractar d'una altra branca familiar, però que tots dos eren... per descomptat Corberó. 

El senyor Jaume Corberó ja s'imaginava que aquell diumenge no s'haurien instal·lat totes les parades; però com que li havien dit que encara que fos el dia de Nadal també obririen, va matinar relativament, es va afaitar a poc a poc amb aprensió de tallar-se, es va fer un massatge amb Floïd Vigoroso, va contemplar al mirall la seva molsuda cara amb el companyerisme dels solitaris, es va guardar doblada en una butxaca del jaquetó de cuir una bossa del súper i va sortir a mirar llibres. Llibres usats que arriben una altra vegada com si tornés un amic d'abans, l'amistat és un ocell migratori. Llibres llegits per ulls desconeguts, passades les seves pàgines per mans que mai es tocaran. Llibres que han sigut portats en altres butxaques, adormits en altres llits, llegits en altres cadires. Però són nostres, ens pertanyen d'una manera privada perquè ja han sigut humans. Res és més interminablement humà que l'immens mar de llibres regirats de Sant Antoni. Tempesta de vides i de biografies. El que el senyor Jaume Corberó anava a fer els diumenges al mercat de Sant Antoni era a viure. Les paraules són el més semblant que tenim a la vida, perquè són el més immortal que hem creat.

'EL MAESTRO DEL JUICIO FINAL'

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

A la parada d'un llibreter gras que mai parlava, el senyor Jaume Corberó va sentir curiositat per 'El maestro del Juicio Final', una novel·la de por i misteri de Leo Perutz, autor que ara estava tornant per la porta gran a posar-se de moda, i la va pescar amb els seus dits consumits i encara ràpids. Es va posar les ulleres de vista cansada per llegir el que deia a la solapa. No admetia que se li hagués fatigat quan li quedava tant per veure. Perquè no era gran cosa el que havien contemplat els seus ulls, tret de la torre de Londres i la seu de Scotland Yard durant un curt viatge feia més de mig segle, tot el cine del món, això sí, i els milers de folis que van entrar pel carro de la seva màquina d'escriure. Però aquests estaven sempre en blanc. 

Pel senyor Corberó, el més autèntic, el més genuí del mercat, eren els carros on traginaven els llibres. Dins de cadascun hi cabia una parada sencera; ben calculat, uns 500 o 600 quilos de paper. Eren mobles de museu, antics i meravellosos, ara amb la fusta corcada i el ferro vell, viats amb pedaços d'altres fustes com la jaqueta d'un vagabund. Però és que llegir és el més vagabund. Potser els feia falta una restauració, algun tractament perquè no es fessin malbé irremeiablement. En realitat se n'havien perdut un munt, a sobre es tractava dels més antics, quan els llibreters van ser exiliats a una carpa al pròxim carrer Urgell al començar les obres del mercat. Els comerciants que, per vellesa o cansament, van renunciar a prosseguir amb les parades fora del recinte se'n van desprendre, i van acabar destruïts a cops de destral perquè ja no feien falta. Ara quedaven a penes seixanta carros, que entre setmana es guardaven als magatzems del carrer Borrell i del passatge de Sant Antoni Abat. Alguns models estaven inspirats en un tipus de carro popular a Alemanya. El senyor Corberó va recordar quan la seva mare li advertia que, si no estudiava, el dia de demà seria un camàlic, un d'aquells que empenyen carros, i va pensar que potser no es devia esforçar prou, ja que s'havia passat la vida empenyent el carro de la màquina d'escriure. Però tampoc es penedia de no haver servit més que per als llibres. Amb ells el món era millor.