Quatre generacions

Encara que el dia de bon matí és plujós i fred, i a la serra que s’aixeca davant del litoral la temperatura és fins i tot més baixa que al centre de la ciutat, Jennifer és de les primeres a arribar a la cita amb el seu nadó a coll. S’hi juga molt, com la majoria dels seus veïns, i la seva família també hi havia de ser present, amb la seva samarreta taronja amb el contundent i explícit logo que han creat per defensar el seu trosset de terra: un arbre en forma de puny tancat sota una teulada. Són el bosc i estan en peu de guerra. «Sempre hem estat units aquí, però amb l’adversitat encara hem fet més pinya», expliquen.

    Jennifer Torres viu al Bosc d’en Vilaró amb els seus dos fills, d’1 i 3 anys, juntament amb els seus pares i la seva àvia, que el 1971 es va instal·lar en aquest enclavament situat a la tranquil·la serra de la Marina. Una pau que en l’actualitat s’ha vist visiblement alterada a jutjar pel gran nombre de pancartes que decoren les seves casetes –i també alguna casassa–. «Jo em vaig construir aquí casa meva als anys 90, al costat de la dels meus pares, que feia 20 anys que vivien aquí, i ningú em va dir res. I es veia. Veien que estava construint una vivenda i no em van dir res», explica Elisenda Bañolas, mare de Jennifer. «Van mirar cap a un altre costat. Van permetre que féssim la nostra casa, amb tot el que ens ha costat, i que ara ens en vulguin fer fora sense res», s’exclama la dona, que no està disposada a deixar la seva filla i els seus néts sense el que considera, ara com ara, que és seu.

    La mare d’Elisenda i àvia de Jennifer és l’única de la casa que divendres passat no va baixar al carrer a mostrar el seu rebuig als plans municipals d’extingir la urbanització i fer que l’enclavament torni a ser el que el seu nom indica, un bosc. «Surto molt poc. Només quan he de baixar al metge. Ja sóc molt gran i em fan molt mal les cames», explica mostrant els genolls inflats. «Aquí estem molt tranquil·les», afirma al seu pati, envoltada de les joguines dels besnéts. «La casa és molt bonica, però l’hem fet nosaltres a base de molt esforç», subratlla Bañolas (i la resta de veïns de la urbanització).

    El barri –a pesar de la seva il·legalitat, això és un barri– és ple de pancartes taronges. Encara que la majoria de vivendes són autoconstruïdes, o gairebé –«aquí no hi ha vingut cap gran constructora», expliquen–, les torres del Bosc d’en Vilaró són això, torres (que ningú s’imagini barraques). Algunes fins i tot comptem amb piscina. Altres amb pou. Cadascuna a l’estil del seu propietari-constructor (el fet de no haver de demanar permisos ajuda a aquesta particular personalització), però totes amb un significat molt especial per als seus habitants, que guarden aquella vinculació íntima que es té amb el que s’ha construït amb sacrifici i, en alguns casos, amb les pròpies mans.

Notícies relacionades

Compte enrere per a les 250 famílies que viuen en una urbanització il·legal de Montcada

BCN reobrirà una casa modernista per a concerts de música clàssica

Contradiccions

Antoni Cussó, un dels veïns més antics, recorda que el seu fill gran té 45 anys i quan es van instal·lar al Bosc d’en Vilaró el petit de la família encara no caminava. «Tinc dos néts i tots dos són nascuts aquí. No que viuen aquí, no, ¡que van néixer aquí, a la casa!», explica l’home com a mostra de l’arrelament i estima que senten per aquesta terra, ara en litigi. «Tota aquesta història està plena de contradiccions. Per un costat no ens donen llicència per reformar les nostres vivendes, però per l’altre ens porten l’aigua, la llum i el telèfon», prossegueix l’home. Les cases situades a Montcada disposen d’aigua corrent des del 2006 (el 15% que està a Badalona, encara no).