Anar al contingut

Els guiris del cinquè

L'artista colombiana Violeta Ospina ultima una exposició sobre els pisos turístics

Olga Merino

«Benvolguts veïns i veïnes, l’Ajuntament de Barcelona treballa per garantir que l’activitat turística sigui compatible amb un model urbà sostenible…, bla, bla, bla». Així comença la carta amb la qual el consistori va bombardejar aquest estiu les bústies convidant els barcelonins a denunciar «activitats il·legals» als immobles, una missiva firmada per la Direcció de Serveis d’Inspecció. Malgrat els regustos soviètics del nom en qüestió i la seva crida a la delació, és lloable que les autoritats s’hagin decidit finalment a intervenir en l’assumpte, només que la iniciativa arriba massa tard.


    Podria explicar-los moltes coses sobre els pisos turístics. Podria parlar de les festes fins a les cinc del matí. Podria descriure el celobert convertit en un abocador on llencen burilles, rodanxes de llonganissa volant, les restes del mojito (got de plàstic inclòs) i sorra, palades de sorra, de les tovalloles espolsades quan els guiris del cinquè tornen de la platja. En fi, podria referir incidències molt més greus, com si hagués realitzat un conscienciós reportatge d’investigació sense moure’m de casa.


    Resulta que els meus soferts conveïns i una servidora patim les conseqüències no d’un, sinó de dos ­pisos turístics, el primer legalitzat –ens el van embeinar, com passerells, al principi del principi– i el segon en vies de ser-ho pel mètode infal·lible del fait accompli. ¿Què es pot fer quan l’apartament ja té segell legal? ¡Ai, amb quina lleugeresa es van dispensar llicències!


    Amb aquestes cavil·lacions i el temor que els meus caps em renyin per escriure un plec de lamentacions i no una crònica, em dirigeixo cap al Poblenou per conèixer una artista colombiana que ultima un muntatge sobre els pisos turístics. Un treball que ha titulat Postals sonores i s’emmarca dins del projecte de JISER Reflexions Mediterrànies.


    La trobada sorprèn Violeta Ospina Domínguez (Bogotà, 1986), que així es diu l’artista, agulla en mà, brodant paraules sobre cotó egipci impol·lut, en concret el contingut de la carta consistorial que encapçala aquestes línies, lletra per lletra. En un altre llenç, ha brodat la rèplica que la plataforma d’allotjament col·laboratiu Airbnb va fer pública denunciant l’ofensiva de l’Administració contra els pisos turístics, en el que suposa, segons la seva opinió, un perjudici a les «famílies de classe mitjana que comparteixen casa seva». Home sharing en diuen de l’invent.


    Es fa difícil desentranyar els textos blanc sobre blanc però, com que estan brodats amb fil fotoluminescent, podran llegir-se en la més completa foscor quan estigui acabat el muntatge. En realitat, l’artista està confeccionant fundes de coixí per simbolitzar la invasió de l’espai domèstic per un desconegut, pel turista d’ocasió. Pocs objectes hi deu haver més íntims que un coixí.


    Ospina ha entrevistat diversos ciutadans que han acollit a casa seva visitants forans i ha gravat les seves veus, les seves experiències i opinions, els seus somnis i malsons mentre els inquilins estaven sota el seu sostre. D’aquí surt el títol de Postals sonores i els coixins. Es tracta d’estudiants i artistes sense ni un duro, pensionistes i aturats, membres d’una suposada classe mitjana que sobreviu en aquesta ciutat cada vegada més inassequible ficant un estrany a casa. Serien, per dir-ho així, una versió postmoderna del rellogat dels anys 40 i 50.

Alternativa laboral


«No he volgut –confessa– convertir-los ni en víctimes ni en herois. Tampoc hi ha cap mena de drama; simplement, em ve de gust parlar de realitats que ningú vol veure». La mateixa artista ha hagut de recórrer al subarrendament com a alternativa laboral, perquè des que va arribar a Barcelona, fa un parell d’anys, no ha trobat una feina que es pugui dir real.


    En general, les experiències dels seus entrevistats han sigut bones, excepte algun moment de tensió i el cas d’una parella de turistes que van agafar una castanya tan gran que van acabar llançant els matalassos pel balcó. El problema, és clar, sobrevé quan el titular del pis se’n va a casa de la germana mentre es fa el sobresou. En el seu treball artístic, afloren també les empreses camuflades entre les classes mitjanes. ¿O potser són la majoria?


    En fi, si la missió de l’art és remoure consciències, provocar, parlar del que passa al carrer, la polèmica està servida. L’exposició de Violeta Ospina s’inaugura el 4 novembre, a les 19.30 hores, al centre cívic del Fort Pienc, juntament amb els muntatges que hagin realitzat també dos artistes més residents a JISER, la tunisiana Nourhene Ghazel i l’algerià Lyes Karbouai (LMNT).