Franco a la plaça de Karl Marx

Barcelona hauria pogut començar el dia amb un fantàstic homenatge a Federico Fellini. La dolce vita, pel·lícula que el director italià va rodar el 1960, arrenca amb el trasllat d’una escultura de Crist redemptor suspesa d’un helicòpter sobre el cel de Roma. Inoblidable. L’estàtua eqüestre de Francisco Franco a cavall va viatjar des d’un dipòsit municipal de la Via Favència fins al Born d’amagat, coberta amb una lona d’un blau, a més, molt poc falangista, cosa que és una llàstima per a les cròniques sobre aquesta ciutat, ja que va ser sortir del traster i el primer semàfor en què es va haver d’aturar el comboi era el de la plaça de Karl Marx. El primer calbot, es podria dir, si no fos perquè, tal com s’ha recordat aquests dies, la peça escultòrica no té.

El sàtrapa viatjava en la caixa descapotada d’una camioneta. Anava d’esquena al sentit de la marxa. La lona amb prou feines deixava intuir el seu braç alçat a mitja altura, com el d’una salutació feixista un pèl gandul o displicent. Segur que l’escena hauria causat estupor, sorpresa, rialles i potser fins i tot un desmai a algun franquista sociològic, que n’hi ha a tot arreu, perquè de María Antonieta, una decapitada cèlebre de la història, se sap almenys on va acabar el seu cap (l’hi van posar entre les cames els mateixos que la van guillotinar), però del del Franco de Viladomat res no se’n sap des que l’agost del 2012 algú va entrar un cap de setmana al magatzem municipal i amb una serra radial el va tallar com a trofeu. Encara el busquen.

‘Operació cerillita’

Total, que de dia molt fellinià res de res. El Cerillita (així li deien a l’Acadèmia Militar de Toledo) va travessar Barcelona sense cridar l’atenció per desig exprés de l’Ajuntament de Barcelona. Hi havia ordres estrictes sobre això. Fins i tot el lloc i l’hora de sortida de la comitiva eren un alt secret, però no feia falta una màquina enigma per tenir-ne un parell de pistes més o menys precises. L’hora oficial del trasllat eren dos quarts de nou del matí i el punt de sortida, el número 47 de la Via Favència. Això de la comitiva requereix, això sí, un aclariment. Res d’escortes policials i pal·lis. Davant la camioneta anaven dues furgonetes del servei municipal de manteniment i, darrere, una altra. Res més.

La sortida es va endarrerir un parell d’hores. El motiu era que la Victòria de Frederic Marès, l’altra peça seleccionada per a l’exposició del Born, encara no havia sigut definitivament instal·lada. Aquesta havia fet un altre viatge diferent, des dels dipòsits que el Museu d’Història de Barcelona té a la Zona Franca. El xòfer de Franco esperava la trucada. Això va ser al voltant de dos quarts d’onze del matí. Una vegada arribat el moment, es va aixecar la barrera de l’aparcament i la camioneta va sortir. No és que allò fos com la persecució paparazzi de Lady Di, però va tenir la seva gràcia.

L’opció de situar-se amb la càmera a la mà i com a paquet de la moto al lateral esquerre posterior del francomòbil era interessant perquè oferia una fugaç vista sobre la peülla del darrere. Del cavall. Tenia el seu què, perquè quan el Franco eqüestre va ser retirat del pati d’armes del castell de Montjuïc li van haver de tallar una cama a l’èquid, ja que si no, no entrava al magatzem de la fortalesa. Això va ser després que un dia va aparèixer pintat de rosa. Del que se’n diu aventures, aquesta obra de Viladomat n’ha viscut moltes.

L’altra opció era anar al davant, com la guàrdia mora, però com que el que venia darrere era un genet sense cap, la sensació era més aviat la de ser Ichabod Crane fugint a través dels boscos de Sleepy Hollow. Molt de iuiu. En resum, que millor agafar-hi una mica de distància.

Pas pel carrer de Lepant

La ruta –ja ho hem dit– va tenir la primera parada al semàfor de Karl Marx, cosa que podria donar peu a comentaris divertits sobre el famós contuberni maçònic-esquerrà («…que si a nosaltres ens honra, a ells els envileix»), però en realitat, si no fos per les presses del moment, seria una bona oportunitat per rellegir la bateria d’articles que el pare del comunisme va publicar el 1854 al New York Daily Tribune, en què es revelava com un profund coneixedor de la història de la península i en què afirmava que «Barcelona, el centre fabril més important d’Espanya, té en el seu haver històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món».

Notícies relacionades

L'escultor 'roig' de Franco

Les batalles del Born

La desfilada va agafar després el túnel de la Rovira, res a dir aquí, per desembocar després, ara sí, al carrer de Lepant, dedicat a una de les batalles ensenya de la memòria castrense hispana, ja saben, aquella en què les instruccions que va rebre la soldadesca cristiana eren inequívoques: «No disparar fins que la sang de l’enemic ens esquitxi». Molta èpica. Després hi ha l’altra cara de la cosa militar, és clar. Al carrer de Lepant hi havia fa anys una caserna del mateix nom. Avui en dia hi ha un parc fantàstic. Del seu passat com a caserna només en queda una part de la façana i uns quants puticlubs repartits pels carrers adjacents.

A l’altura de Pujades, la comitiva va girar. A la dreta, per descomptat. Enfilava així cap al final de la seva gens felliniana excursió. Franco va arribar al Born, on l’esperaven desenes de càmeres i tres ous. La idea és que l’estàtua quedi allà exposada fins al 8 de gener. És el que està previst…