El pianista clandestí

Rebo via Facebook un missatge de Jordi Sabatés, de qui no sé res fa temps, que em proposa veure’ns per regalar-me el seu nou disc Maverick (el presentarà el dia 28 d’aquest mes a la sala Jamboree) i que li dediqui el meu llibre El manicomio catalán, del qual estic molt orgullós perquè vaig aconseguir arribar a la quarta edició malgrat el silenci sepulcral sobre ell per part de la premsa de la meva estimada ciutat –a excepció d’una columna de Francesc de Carreras a La Vanguardia que va treure de polleguera el patriota a sou Francesc Marc Álvaro; l’actual director del Ramon Llull, Àlex Susanna, va ser vist esbroncant Lluís Morral, de la llibreria Laie, per vendre semblant insult a les nostres essències. En fi...– i malgrat el fet que estava tan ben amagat en algunes llibreries –a un amic l’hi van treure de sota del taulell, la qual cosa em va fer sentir l’orgull propi d’un autor de l’editorial Ruedo Ibérico–.

Aprecio sincerament Jordi Sabatés Navarro (Barcelona, 1948) i no sé per què no ens veiem més. Potser perquè aquí no se li fa gaire cas 

–l’home observa, sense fer-se la víctima, que no s’acostuma a publicar ni una línia de les seves múltiples activitats en la premsa catalana– i ronda molt per Madrid, on, gràcies a l’Instituto Cervantes, ha fet unes gires mundials que Déu n’hi do (en una ocasió va tenir de company de viatge Fernando Arrabal, amb qui va travar una gran amistat per l’interès compartit pels escacs i la física quàntica). Intueixo que la seva vella amistat amb Albert Boadella, per al qual ha treballat als Teatros del Canal, tampoc l’ha ajudat a guanyar-se les simpaties del règim, però a ell tant se li’n fot i fa el que li ve de gust, com el maverick que és. L’única vegada que la seva companyia discogràfica va sol·licitar una ajuda, en forma de compra d’exemplars, a la Generalitat va ser el 1984, per al disc en homenatge a San Juan de la Cruz Noche oscura, i la negativa va anar acompanyada de l’excusa que si el títol de l’obra hagués sigut Nit fosca, potser hauria caigut alguna cosa.

Quedem per dinar i comencem  parlant d’un amic comú mort fa molt poc, el doctor Oriol Gaspar, un d’aquells metges il·lustrats, com d’una altra època, dels quals en queden ben pocs a Barcelona (ara només em queda Jordi Obiols, el psiquiatre el progenitor del qual va traspassar a casa de Dalí). «El meu pare era un d’aquells metges», comenta el Jordi, «i la meva mare, una senyora de Cartagena». Passem revista a alguns músics. Li explico els meus dinars amb Sisa, a qui aprecia molt, i torno a definir Pau Riba com el nostre Rimbaud: la part bona de la seva obra la va fer abans dels 30. El Jordi va treballar en la primera entrega de Dioptría perquè el Jordi sempre ha estat aquí des que tinc ús de raó. M’explica la seva última trobada amb Toti Soler, un altre a qui tampoc se li fa el cas que es mereix a la nostra pobra, bruta, dissortada pàtria. El Jordi va treballar amb ell, i també amb Ovidi Montllor: el rebenta que ara l’hagin convertit en una espècie de sant laic quan no li queia ni un bolo en els seus últims anys de vida. Recorda breument Tete Montoliu, amb qui va gravar un dels discos més rellevants del jazz català, Vampyria (1974).

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

D’aquí passem a la seva fructífera relació amb el cine, a les seves músiques per a pel·lícules de Buster Keaton, a la seva passió pel pioner aragonès Segundo de Chomón, a la seva excel·lent relació amb el Nosferatu de Murnau i a un espectacle que prepara per al TNC i del qual prefereix no avançar gran cosa. Li pregunto com és possible que la seva relació amb el cine no inclogui l’elaboració de bandes sonores per a pel·lícules actuals, feliçment condemnat com sembla que està a il·lustrar delicioses antigalles, i diu que té la impressió de no estar al circuit, encara que no li faria cap lleig a un bon encàrrec. Si fos possible, del seu bon amic Víctor Erice, però tenint en compte la resistència de l’autor d’El Sur a ampliar la seva obra, és possible que aquesta col·laboració no s’arribi a produir mai.

En qualsevol cas, al nostre home no li faltaran coses per fer. Pot ser que sí a la seva ciutat natal, però en altres lloc se’l rifen. A vegades li passa pel cap traslladar-se a Madrid –la seva ubicació temps enrere plàcida a tocar del Park Güell s’ha convertit en un guirigall turístic–, on té amics i contactes i troba un ambient una mica menys avinagrat del que es respira per aquí. Llicenciat en Física i amb tres anys de Matemàtiques, aquest músic que no s’ha considerat mai un pianista de jazz –tot i la seva passió per Jelly Roll Morton, que evidencia en el seu últim disc– viu en una constant evolució creativa basada en un eclecticisme admirable. L’entendreix que el nostre comú amic el doctor Gaspar escoltés sense parar Maverick els dies anteriors al vessament cerebral que el va apartar definitivament de nosaltres.