Un expert mundial en Gaudí titlla de "tragèdia" el maltractament que pateix el parc Güell

“El que han fet al parc Güell és una tragèdia”. El Segon Congrés Mundial sobre Gaudí que aquesta setmana se celebra a Barcelona deixarà un llegat d'apassionants ponències, de com aquell arquitecte encara és ineludible per resoldre modernes obres d'enginyeria, de com els seus dissenys són un referent per a la indústria aeronàutica, de com va promoure millores laborals en una època en què tot estava encara per fer... Però quedarà també l'advertència de Conrad Kent, doctor per la Universitat de Harvard, un dels grans especialistes mundials en el parc Güell, per a qui ni la Luftwaffe va maltractar tant Londres com Barcelona una de les seves nou joies patrimoni de la humanitat (set de Gaudí).

Per un costat hi ha les xifres. Segons Pere Jordi Figuerola, membre del Gaudí Research Institute i coorganitzador del congrés, el 80% de la ceràmica dels bancs ondulats del parc ja no és l'original. Això ja és greu, però el pitjor és com s'ha arribat a aquest percentatge i com s'ha posat remei a la pèrdua, “amb un treball groller” -plora Kent-, amb l'ús de ceràmica industrial com a substitutiu, un material sense la subtilesa de l'original.

1977, ANARQUISTES AL PARC

La relació de Kent amb Barcelona resumeix a la perfecció la “tragèdia del parc Güell”. Va trepitjar per primera vegada Barcelona el 1977, un any efervescent. Quan va arribar al recinte, se celebraven allà part de les sonades Jornades Llibertàries. “Van causar moltes destrosses”, recorda Kent. Qualsevol sinònim de festa es queda curt per definir el que hi va passar aquells dies. Va empetitir fins i tot qualsevol ús inadequat anterior que s'hagués pogut portar a terme al parc, com quan el 1969 Jesús Franco el va prendre prestat com a plató per rodar una esbojarrada història de Fu Manxú, amb Christopher Lee com a protagonista.

Gaudí era llavors un arquitecte desdenyat, i més per l'esquerra, que el considerava un autor burgès. A la Xina -ha recordat Figuerola en la presentació del congrés-, l'estudi de la seva obra va estar vetat durant dècades precisament per aquest fals motiu.

1983, NIT INFERNAL

El cas és que el parc va ser durant aquells anys més un recinte mal utilitzat que un espai apreciat. En les festes de la Mercè de 1983 -això també ho recorda Kent- Els Comediants hi van celebrar allà una nit infernal davant 10.000 persones de públic. A ningú li va semblar estrany.

El 1984 el parc va ser declarat patrimoni de la humanitat, cosa que tampoc va significar gran cosa, com Kent va poder comprovar anys després, en una de les seves més descoratjadores visites a Barcelona. “Va ser el 1991 o 1992”, recorda, quan la ciutat deia que es posava guapa. Té en el seu arxiu personal fotografies d'operaris que amb una manguera de sorra retiraven la ceràmica dels bancs per poder després instal·lar la nova, la industrial. Va ser una intervenció barroera, de nou-ric, l'antítesi 'kintsugi', aquest art japonès que troba precioses les cicatrius del pas del temps, les ceràmiques reparades.

UN PARC GRAPEJAT

Notícies relacionades

Així era Gaudí amb 26 anys

El 'gaudí' inèdit de Gràcia passa un primer examen al congrés sobre l'arquitecte

La qüestió és que les consideracions de Kent no són mirades de retrovisor. Són contemporànies. La imatge de turistes grapejant el drac (o l'animal que sigui) situat a l'escalinata del parc es pugen a desenes cada dia a Instagram, i això malgrat que el parc Güell és una de les poques obres de Gaudí que encara estan en mans públiques. El catedràtic de Harvard, per exemple, està horroritzat amb les baranes que s'estan instal·lant al recinte, segons ell, “un dels espais públics més interessants del segle XX”.

El mal, en qualsevol cas, ja està fet. Gaudí se sorprendria de la transformació que ha patit la seva obra. Dijous a la nit, com a aperitiu del congrés, els ponents i els inscrits van poder assistir a la projecció d'una raresa cinematogràfica, una pel·lícula protagonitzada per Margarita Xirgu el 1916 i rodada majoritàriament al parc Güell. No és una obra apassionant, però si una relíquia arqueològica per als investigadors especialitzats en Gaudí. Una mirada atenta, fotograma a fotograma, permet descobrir la transformació que aquell espai ha experimentat en 100 anys fins a convertir-se, com bé podria dir el regidor d'Arquitectura de Barcelona, Daniel Módol, en una altra mona de Pasqua.