Una Mercè francesa fins i tot en la pluja

Fins i tot la climatologia és très parisienne en aquesta Mercè 2016 en què la ciutat convidada és la de la llum, vaja, un fàstic per fer plans en l’aspecte meteorològic. D’entrada ahir es van cancel·lar per la pluja nombroses activitats, entre les quals hi havia l’actuació de Ramon Mirabet a la platja del Bogatell. Però que la Mercè sigui très parisienne també és un luxe si del que es tracta és de comptar amb una edificant representació de les arts escèniques de París. Això d’edificant és literal, ja que la primera gran jornada de la festa (pregó al marge) va començar ahir a la Ciutadella amb unes quantes desenes de barcelonins voluntaris i a les ordres d’Olivier Grossetête, que amb capses de cartró aixeca ponts i edificis de fins a 30 metres d’altura. Això és participació ciutadana i la resta són punyetes.

La Ciutadella és un espai Mercè molt jove, nascut com a escenari de la cita anual el 2014, ahir mateix si de tradicions es tracta, i resulta que dos anys després ja s’ha convertit en la plaça major de la festa major, una metamorfosi lògica si es té en compte que, poc o molt, és tot l’any el lloc de trobada dels del tai-txi, dels funambulistes, ni que sigui només a un metre d’alçada, dels malabaristes amb maces i pilotes, dels de la capoeira, dels de les bombolles de sabó que et deixen el nen a punt per esbandir-lo a la dutxa, dels de les congues, dels del monocicle, dels del diàbolo…. I després hi ha els del segway, els llauners, els que cacen pokémons ben a prop del zoo, els que fan la migdiada… Total, que amb aquest bosch com a llenç de fons els edificis efímers de l’artista francès han començat a aixecar-se a la Ciutadella de forma molt simbòlica en aquesta Mercè 2016. «À droite, un peu à droite…», crida Grossetête, i per si de cas el seu ajudant tradueix amb accent d’inspector Clouseau, «a la deguecha, tots a una», però el de la punta no ho capta, perquè es fa el suec o perquè ho és.

Com a Babilònia

En resum, una gran Babel, divertida i festiva, però Babel, la Babilònia bíblica, per a alguns el sobrenom que es mereix Barcelona, ¡glups!, «la gran meuca i de les abominacions de la terra» segons l’Apocalipsi, però aquesta és matèria per a un altre dia, perquè durant la festa major es pot fer un parèntesi i no parlar de desnonaments, de la turistofòbia, d’aquella pornogràfica exhibició de riquesa dels iots de luxe al Port Vell a la vista de una ciutadania cada vegada més empobrida, de les…

És festa major i hi ha ganes de disfrutar-ne. Cauen les primeres gotes a la Ciutadella i Grossetête i els seus entusiastes paletes aconsegueixen, malgrat tot, construir un pont que travessa el passeig dels til·lers. La gent aplaudeix. Sona un tro, com tres segons després del llamp. ¡Uffff! Se suposa que representa la unió entre Barcelona i París (el pont, no el tempesta), però haurem d’acceptar que els viatges culturals d’aquí cap allà no han sigut equitatius, perquè Josep Maria Flotats no cola com a saltimbanqui o bululú, aquells comediants solitaris que anaven de poble en poble i ells sols eren l’espectacle (val, això ho va fer quan va tornar a Barcelona amb la seva celebrada obra Abraonant-se a sobre meu...), així que potser la millor aportació catalana als espectacles cabareters o de fira ambulant de París ha sigut en realitat Le Pêtomane, Josep Pujol (1857-1945), una cosa molt porca, perquè la seva especialitat era el control de les ventositats. Era capaç d’interpretar Claro de luna amb el cul, això expliquen les biografies, però el que ve al cas és el que va ser el seu gran consell per a qualsevol que hagués d’actuar davant d’un públic, com ara a la Mercè: «Un artiste doit savoir se lácher sur l’scène». Un artista ha de relaxar-se a l’escenari. Ves qui va haver de parlar.

Notícies relacionades

L’avinguda de Roma renaixerà el 2027 com a bulevard per passejar

Les parades de floristes de la Rambla estrenaran quioscos desmuntables

El lector ja deu haver arribat a la conclusió que aquesta excursió en el passat té un motiu, i no és cap més que aquell trànsit cultural francès que ha arribat a Barcelona amb motiu de la Mercè es va enfrontar ahir a la tarda a la ingrata meteorologia tardorenca de Barcelona. Va ser culminar Grossetête el seu espectacular pont i va començar a ploure a bots i barrals. No importa gaire, perquè avui i demà ho repetirà, però a més d’un va quedar bocabadat, perquè l’oferta de la Ciutadella era atractiva. I per a sorpresa la viscuda en un racó del parc, en una d’aquelles vies que condueixen al llac. Al final, quasi al costat de l’aigua, s’ha instal·lat la companyia L@s Estereo, una parella que representa còmiques situacions automobilístiques. L’aforament és limitat, així que un cop ple, el públic de la següent sessió s’ha d’esperar, i allà ordena la fila una cosa així com una hostessa. A mitja tarda, però, no hi havia cua, i per això ella mateixa la buscava. «¿Però això què és? ¿És la promoció d’una marca de cotxes», pregunta una senyora que arrufa el nas.

Avui serà un altre dia. Si la tardor vol.