La piràmide de la Pau

S’hi pot anar pel cafè amb pastes, per les vistes o per l’art. De cafè n’ofereixen el dissabte de debut d’una exposició, la resta hi és sempre. La creació és la seva raó de ser i l’horitzó va amb el lloc: la planta 16 d’un edifici. Espectacular: Barcelona en 360 graus, del Garraf a Mataró, passant per tot el que hi ha entremig, skyline marítim inclòs. És una galeria, evidentment, això explica l’art. Un espai blanc i diàfan, cool, que va deixar sense parla Ventura Pons. El cineasta hi va anar buscant localitzacions per a la pel·lícula Mil cretins i quan el va veure va deixar anar una cosa semblant a: «Al·lucinem quan a Nova York veiem una galeria d’art modern al pis 16 d’un gratacel i resulta que aquí tenim el mateix». El mateix, sí, però amb una diferència, el seu entorn no és tan chic com Chelsea o el Soho, els barris novaiorquesos de les galeries per excel·lència. La sala que ens ocupa és a la Pau, una zona obrera a més no poder.

Piramidón Centre d’Art Contemporani, que és també residència d’artistes, està instal·lat al carrer del Concili de Trento des de fa 25 anys, molt abans que en les polítiques culturals de l’ajuntament hi aparegués l’ara tan esbombada descentralització, o sigui, l’aposta per la cultura als barris. Encara que Isidre Bohigas, l’impulsor del projecte, no va arribar a la Pau amb la intenció de descentralitzar res, si no per un tema econòmic. Llavors, igual que ara, els pisos eren més assequibles com més s’allunyaven del centre de la ciutat. I Piramidón en té cinc, el de la galeria i els quatre de sota destinats a residència d’artistes. Hi ha 16 tallers i hi han passat creadors de la talla de Carlos Pazos, Jordi Fulla, Gino Rubert, David Bastué i Tom Carr. Així fins a arribar a un total de 70.

L’aventura va començar el 1989, quan l’Isidre i el seu fill Jordi van trobar l’edifici. Un gratacel construït el 1971 i mai inaugurat que els veïns coneixien com el piramidón. «Vam decidir mantenir-ne el nom, així, si els visitants es perdien, segur que la gent del barri sabria indicar-los el camí», afirma el Jordi. Un nom que un intueix s’explica més per l’altura de l’immoble que per la forma, que no és gens triangular. Més clar és l’origen de la denominació del barri: un polígon de vivendes aixecat als anys 60 per l’Obra Sindical de la Llar que es va batejar com la Pau, va venir el mateix Franco i tot a fer-ho, en motiu dels actes commemoratius dels 25 anys de pau.

¿QUÈ HI HA ALLÀ A DALT?

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

Galeria i barri es relacionen poc malgrat l’esforç que fa la portera, la Pepi, perquè els veïns pugin cada vegada que li pregunten «¿Què hi ha allà a dalt?». Els clients o visitants són del centre de la ciutat. «Està a només tres parades de metro de la plaça de les Glòries», contraataca el Jordi davant la pregunta de si no està massa lluny per atraure públic. Tenen una altra carta: la dels socis. «La gent es vincula al projecte a través d’una quota mensual. El que fan és acumular saldo que després intercanvien per obra del fons de la galeria», com Rosa Gomà, que dissabte, que tocava cafè i pastes perquè s’inaugurava la interessant exposició de Juan Ortí, explicava que bonica que és la seva futura adquisició: una delicada escultura de porcellana blanca de Stella Rahola.

Ser-ne soci té altres avantatges, com ara ser convidat a una de les paelles dels dimarts. Són àpats que els Bohigas organitzen en la mateixa galeria amb artistes i gent interessada en la creació. «És una manera simpàtica de donar a conèixer el projecte i fer venir la gent, que no és fàcil...». I el públic és vital, perquè «és una iniciativa privada que es finança amb els socis, les vendes i l’amor a l’art». Hi ha més maneres de conèixer el local, i els espectacles que programen Upstairs BCN i Terrats en Cultura n’és una. Divendres passat hi va haver dansa i a l’octubre hi haurà concert. I l’escenari té el Pla de Barcelona als seus peus.