Els 160 arbres més sorprenents de Barcelona

A Barcelona viuen 39 arbres amb un tronc que mesura més de tres metres de diàmetre, el gruix a partir del qual es considera un exemplar monumental, més molts altres que destaquen per la seva descomunal altura, les formes recargolades, la gran edat, l’exotisme de l’espècie, la silueta fotogènica i fins i tot per la seva història. Ricard Llerins els coneix tots: «M’he recorregut tota la ciutat i l’única possibilitat és que se m’hagi escapat algun arbre ressenyable en algun jardí interior privat».

    Llerins, aficionat a la botànica («vaig arribar a començar Biologia però ho vaig deixar»), ha elevat el seu amor pels arbres a la categoria de passió. L’afició li ve de nen, però fa uns dos anys, sempre amb una cinta mètrica a mà i una màquina de fotos, va començar la minuciosa missió de recórrer tots els carrers, els parcs i els cementiris de Barcelona amb l’objectiu de crear un catàleg exhaustiu dels arbres monumentals de la ciutat, base d’un llibre que ara busca editor. «A vegades la gent em veu mesurant un arbre i em pregunta si treballo a l’ajuntament, però ho faig simplement perquè m’agrada –diu–. Com una altra gent col·lecciona cromos, jo col·lecciono arbres monumentals».

BUSCAR EN PARCS I JARDINS / Barcelona no és una ciutat amb molts arbres de mida gegantina perquè les pluges modestes no ho permeten, però sí que atresora una varietat molt destacada amb espècies arribades dels cinc continents, algunes bastant rares com una acàcia de Constantinoble que viu a la plaça de Molina, un camforer a Montjuïc, una cryptomeria als jardins del Palau de Pedralbes o tres pacaners al parc del Turó de la Peira, cita com a exemples Llerins. La ciutat, de fet, s’ha convertit en una immillorable llar per a espècies tropicals o subtropicals, com les ceibes, les eritrines, les xicrandes i les ubiqües tipuanes, que aquests dies exhibeixen les seves boniques flors ataronjades.

    El resultat del pacient treball és una selecció de 160 arbres de 103 espècies. «Si només utilitzés com a criteri el gruix, el llibre s’ompliria de plàtans, eucaliptus o bellaombres –explica Llerins–, i per això he decidit diversificar i incloure-hi arbres singulars d’altres espècies». L’autor ho fa amb esperit didàctic. «M’agrada que la gent descobreixi aquest patrimoni tan enorme que tenim». Així, la recopilació de Llerins inclou fotos dels detalls de l’arbre (fruit, flor i tronc, entre altres) i consigna l’edat possible en aquells casos que es coneix la data aproximada de plantació. A la ciutat hi ha uns 150.000 arbres d’alineació als carrers, però la gran majoria són exemplars joves de tronc estret i com a màxim 30-40 anys. Per buscar s’ha d’anar normalment a parcs i jardins.

    A la ciutat també hi ha arbres d’un marcat caràcter simbòlic, prossegueix Llerins, com el recargolat garrofer del parc Güell, que figura fins i tot en postals, o el ginjoler del carrer d’Arimon, a Sarrià-Sant Gervasi, que es va salvar de la tala gràcies a una intensa campanya d’oposició veïnal (una cosa semblant va passar amb un gran pi de la Travessera de les Corts). «El garrofer del parc Güell és un dels meus preferits. M’agradaria que fos la portada del llibre», explica. «¡Ah!, i se m’oblidava, al mateix parc hi ha un ullastre o olivera silvestre plantada el 1777».

    L’ajuntament ja disposa d’un catàleg d’arbres d’interès local, però, segons l’opinió de Llerins, hi ha absències flagrants i, en canvi, «figuren arbres que no mereixerien estar-hi». L’aficionat cita com a exemples que a la llista no figuren ni l’arbre més alt de Barcelona, una noguera híbrida del Jardí Botànic Històric, una raresa botànica, ni el més gruixut, una bellaombra del parc de la Ciutadella que té un perímetre de tronc de 5,40 metres a 1,30 metres d’altura, que és com se solen mesurar els arbres. Llerins no dubta quan se li pregunta per l’exemplar més gran de cada una de les espècies a Barcelona, com la tipuana del carrer de la Guàrdia Urbana (Montjuïc) o de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. O els plàtans de les Llars Mundet (Horta) i del carrer de Pere IV (Poblenou), que tenen un perímetre superior als 3,50 metres.

CRITERI DE L’ALTURA / Incloure com a criteri l’altura ha obert el catàleg a palmeres, amb una destacada representació a Barcelona, i araucàries, endèmiques d’Oceania i Amèrica del Sud. «Una de molt destacada, ja inventariada per l’ajuntament, és l’araucària australiana que es troba als jardins del Teatre Grec –relata l’erudit dels arbres–. I tenim també una sequoia de costa de 28 metres d’altura al parc del Laberint ­d’Horta».

Notícies relacionades

Les obres de la Rambla traslladaran les afectacions al costat Raval al juny

Collboni plantejarà tornar a suspendre les relacions de BCN amb Israel

    En el catàleg municipal, prossegueix Llerins, tampoc hi són el cedre de l’Himàlaia de la residència de Martí Codolar, a la Vall d’Hebron, o el xiprer de Monterrey que llueix a la porta del cementiri de Montjuïc, que són els exemplars més grans de les dues espècies. Finalment, Llerins destaca l’absència de les recargolades oliveres situades al centre del Jardí Botànic, que són possiblement els arbres més vells de la ciutat. «Els va donar el Govern balear el 1992 perquè destorbaven per executar un pla urbanístic –explica Llerins–. La més gran de totes es va partir en dues durant el trasllat en vaixell, però això no va ser un problema perquè sobrevisqués a Barcelona».

    «Encara que no sóc un especialista en botànica, sempre havia pensat a fer un llibre per popularitzar el tema dels arbres –conclou–. Quina pena que no se m’acudís abans perquè hem perdut grans exemplars en els últims anys».