El braç incorrupte de Darwin

L’Ateneu Barcelonès va tenir la feliç idea de celebrar dijous a la nit un debat entre creacionistes i evolucionistes, aquell tipus de lluita grecoromana intel·lectual tan popular al Regne Unit fins que Richard Dawkins es va adonar que a l’acceptar el repte administrava als seus contrincants «oxigen de respectabilitat» i, també, fins que el desembre del 2011 va morir Christopher Hitchens, no sense abans, el novembre del 2010, apallissar un càndid Tony Blair en un duel sobre aquesta matèria. Com que la biografia política de Blair és extensa, s’acostuma a traspaperar que va ser durant el seu mandat i després de la seva conversió al catolicisme que el creacionisme va posar un peu a les aules britàniques. O sigui, que es mereixia la pallissa.

De la defensa de Charles Darwin se’n va encarregar Jordi Serrallonga, arqueòleg, naturalista, explorador i, amb aquest currículum, ponent de la secció de Ciència i Tecnologia de l’Ateneu. Jugava a casa, doncs, tot i que, com ell mateix va recordar, no sempre l’Ateneu ha posat bona cara davant la teoria de l’evolució. El gener del 1877, Pere Estasen, entusiasta darwinista, va programar 30 conferències. A Joan Mañé, director del Diario de Barcelona, li va semblar una entremaliadura que en les conferències es fes «cas omís a tot el que és sobrenatural». Va convertir l’editorial del diari en un púlpit. El que va venir va ser una escissió de l’Ateneu entre científics i temorosos de Déu.

UN PODERÓS I DELIRANT 'LOBBY'

D’això en fa139 anys, així que, ¿per què Serrallonga escampa ara sal en aquella ferida ja cicatritzada? Ell mateix va respondre. Perquè el lobby creacionista és incombustible. Fa 10 anys va estar de gira per Espanya. La Universitat de Barcelona, per exemple, es va salvar de fer el panoli quan en l’últim minut va suspendre una conferència amb el temptador títol d’El que Darwin no sabia.

Com a contrincant, Serrallonga va tenir dijous Krzysztof Charamsa, excapellà i exoficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, la moderna Inquisició, des que en vigílies d’un sínode vaticà sobre la família, l’octubre passat, va sortir de l’armari, va revelar que viu amistançat amb el seu nòvio Eduard i va denunciar el maltractament espiritual a què l’Església catòlica sotmet milions d’homosexuals. Al modernet papa Francesc se li va congelar el rictus.

Total, que s’ha de convenir que el debat no pintava, d’entrada, com els grans combats de la història entre creacionistes i evolucionistes. El més cèlebre va ser el del 1860. El bisbe Samuel Wilberforce, àlies 'el Greixós', no va mesurar bé les seves forces contra Thomas Henry Huxley, àlies el 'Bulldog de Darwin'. El religiós li va preguntar si descendia del mico per part de pare o de mare. Les riallades van ressonar a les velles parets d’Oxford. Huxley va contraatacar. No hi ha acta exacta de les seves paraules, però sembla que va afirmar que, posat a triar, preferiria descendir del mico abans que d’algú com el bisbe, que malgastava la seva capacitat intel·lectual dient bestieses. La premsa va dir que 'Bulldog Huxley' va guanyar per KO.

Notícies relacionades

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Jaume Collboni: "Trias i Colau ni governen, ni deixen governar"

Tampoc va estar malament la rebolcada que el març de 1925 le va donar l'advocat Clarence Darrow a William Jennings Bryan durant el judici contra un professor de Tennessee acusat d'ensenyar la teoria de l'evolució en classe. Un dels grans arguments dels creacionistes és que, llegida literalment, la Bíblia revela que l'edat de la Tierrra no dóna cabuda a l'evolució. Així que Bryan va afirmar molt solemne davant el tribunal que el món fue creat el 23 d'octubre de l'any 4004 abans de Cristo, a les nou del matí. Darrow fue ràpid i brillant. “¿Hora de la costa est o de l'oest?”. Victoria per a Darrow.

L’epíleg de l’acte, però, el va posar una senyora. Es va presentar com a teòloga. Vista la seguretat amb què Charamsa defensava que sols l’ésser humà entre totes les espècies té ànima, va preguntar en quin moment de l’evolució Déu va considerar adequat insuflar-l’hi. ¿Ho va fer amb Lucy? ¿Amb l’Homo habilis? ¿En tenien els neandertals? Va titubejar. Punt per a Serrallonga.