Elogi de l'hamaca

L’hamaca. Quin invent. Una formidable aportació dels indígenes d’Amèrica al concepte de relax, de descans, de ganduleria. Aquest, ¡ah!, aquest enginy. Aconseguir tant amb tan poc: dos pals, dues cordes, un tros de tela. Els estudiosos han rastrejat i documentat l’origen de centenars, de milers de peces d’orfebreria, fusteria, ceràmica, metal·lúrgia, de les antigues arts tèxtils també, però l’hamaca, la formidable hamaca, no se sap ben bé d’on ve. Com moltes coses heretades de l’Amèrica anterior a la colònia, des de  monuments de l’alimentació indígena com el tamal i l’arepa fins a hàbits incompresos (com a mínim mar enllà) com pot ser assenyalar amb la boca, diversos països s’atribueixen la seva arribada al món; o se l’atribueixen, millor, a la cultura que habitava el territori molt abans que fossin països. L’inventor de l’hamaca hauria de tenir un monument en alguna avinguda del Carib, però s’ignora qui va ser el geni. S’ignora de quin país ve. El que ningú ignora és la condició gloriosa de l’objecte, que Gómez de la Serna va resumir amb aquest somni tropical: «El mejor destino que hay es el de supervisor de nubes, acostado en una hamaca mirando al cielo».

L’hamaca és caribenya, tropical, americana, i una botiga d’hamaques a Barcelona no deixa de ser com una de barretines enmig del tròpic: una cosa exòtica. Amb tot, no és ni de lluny la pitjor ciutat europea per tenir una hamaca, al contrari: tant estiu tòrrid, tant de sol a l’hivern. El més normal –o el que no seria anormal– és que la proporció d’hamaques als balcons i les terrasses tingués el grau de notable, o que se’n veiés de tant en tant una. Però no: si l’albirament d’hamaques existís, Barcelona seria un dels últims llocs on es portarien a terme les olimpíades del ram. Una cosa és que sigui difícil veure-les, cosa desitjable per a la competició, i una altra cosa és que n’hi hagi una o dues per cada milió de barcelonins. Està bé: 10, 20, 50. ¡100! Segueix sent-ne poques. Però, per descomptat, és una cosa  cultural. La tovor no està ben vista per aquestes terres. En realitat, si l’estadística no és tan aclaparadora és perquè la botiga en qüestió existeix, la d’hamaques, i perquè segons sembla és menys difícil vendre-les del que seria, a priori, popularitzar la barretina a Cartagena (de Indias). Parlem-ne. Es diu El Auténtico, Mundo de Hamacas, i el local des d’on irradia la seva invitació a la bona vida és al Gòtic.

ELS PAÏSOS HAMAQUERS

Notícies relacionades

Pelai ressorgeix amb més diversitat de botigues i només un 3,7% de locals buits

Cunyades de luxe en la gala més top

«Vam començar una mica així, en pla boig, a veure què passava», diuen Amalur Martín i Jan de Lange, els propietaris. En pla boig és la clau. Era l’any 2003 i des de tots els punts cardinals tractaven d’advertir-los que obrir un local d’hamaques a Barcelona era un disbarat, una cosa absurda, hamaques aquí. Però, ¿et penses que això és l’Havana, o què? «Estàvem com unes regadores», admet ella. «Així com ens ha anat relativament bé ens podíem haver clavat una patacada». Això, en efecte, no és l’Havana, i de cara a la implantació del producte, el concepte original va haver de patir algunes modificacions. «Hem fet fer  hamaques extra grans per als compradors nòrdics, que en tenim molts, i hem fet hamaques grises, perquè a molta gent no li agraden les hamaques de colors, i demanen que combinin amb els seus interiors». Pel que fa a la resta, a El Auténtico són puristes: «Les portem de Colòmbia, Veneçuela, Brasil, Mèxic, El Salvador i Bolívia. Dels països hamaquers. De cap manera importem hamaques de la Xina». La gran diferència cultural, després de més de 10 anys de treball –i de fer una labor única: no hi ha una altra botiga d’hamaques a Barcelona– l’expressen d’aquesta manera: «L’hamaca a Llatinoamèrica és el llit dels humils. Aquí s’assumeix com un article de luxe».

Quan el món s'acabi haurà de preservar una hamaca: els extraterrestres l'apreciaran com a signe d'una societat civilitzada.