Tocata i fuga del comptable

El relat dóna per a un culebró televisiu perquè ordeixen la trama dues de les grans passions que mouen el món: els diners i el sexe. Una història amb un epicentre que se situa en un escenari molt barceloní, el bar Núria de tota la vida, que celebra el seu 90è aniversari.

L’assumpte arrenca fa dos anys quan apareixen a la premsa diverses notes donant compte de les obres de remodelació del restaurant, en el número 133 de la Rambla, reportatges que remunten al 1930 l’obertura de l’establiment. Aleshores, una dona de 98 anys llegeix la notícia i es posa en contacte amb els actuals propietaris, Marcel Cortadellas i Montse Vila, per treure’ls de l’error: el bar Núria havia sigut inaugurat el 6 de febrer de 1926, al mateix lloc on hi havia els magatzems El Globo. La informant, Carme Mauri Cañellas, sabia tota la veritat perquè era filla del fundador.

¿Però com? ¿Desconeixien la data exacta? ¿Per quina raó el temps es va empassar quatre anys d’un sol cop? «Els nostres avis, que se’l van quedar el 1933, explicaven poc, la veritat; sempre estaven enfeinats amb el bar», raona Montse Vila. «A més a més, es va cremar molta documentació en l’incendi que va tenir lloc el 1985».

L’àvia Carme Mauri, doncs, amb el cap més ben connectat que una tauleta, va agafar llapis i paper i es va posar a filar els seus records d’infància sobre el Núria, i com a prova fefaent que tot el que explicava era cert, va adjuntar un retall tret de l’hemeroteca de La Vanguardia que informava de la festa d’inauguració, «una verdadera mostra de riquesa i bon gust», els assistents a la qual van ser  obsequiats amb un «exquisit lunch» i, a més, les dames, amb «preciosos rams de flors». Estem en la dictadura de Primo de Rivera.

Topònim perfecte

La iaia Carme, que va morir fa tot just un any, gairebé centenària, sabia fins i tot el perquè del nom: «Aquells dies, al teatre Poliorama [a prop del restaurant], representaven Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, l’argument de la qual passa a la muntanya de Núria». El topònim va encaixar a la perfecció, segons relata l’extensa missiva que el Marcel i la Montse amablement em permeten llegir. La carta informa també que el Núria va ser el primer local de la ciutat a instal·lar un tirador de cervesa de barril: els fundadors havien viatjat a París per orientar-se, copiar i aprendre.

Però vet aquí que, uns anys després, com en les grans històries de ficció, emergeix el primer punt de gir, la urpada dramàtica: al pare de la Carme, Francisco Mauri, li van agafar ganes de volar en solitari, convençut a més que al seu soci, Josep Rius, un home ric, amb terres i un negoci d’exportació agrícola, no li interessava gens ni mica l’hostaleria.

Això es pensava, el pobre. O això li va fer creure el cap dels comptables, un tal Bizcarra –«no he oblidat mai aquest nom», escriu l’àvia Carme–, que havia estat actuant a la seva esquena. Resum telegràfic: ­reunió a casa del notari, on Mauri, de bona fe, licita a la baixa, perquè tampoc va gaire sobrat de cabals; l’altre, el soci capitalista, remata la jugada: «M’he assabentat que val ics, i per aquest preu o ho venc o ho compro». O sigui, una trampa en tota regla. «El meu pare va tornar a casa enfonsat, malalt; li va costar molt perdonar-se».

Una marsellesa

No s’acaba aquí la cosa. En realitat, Rius, casat amb una marsellesa, havia aconseguit el negoci perquè li semblava la col·locació perfecta per a la seva filla gran, Lucienne, descrita a l’epístola com a guapa, molt intel·ligent i tan francesa... Doncs bé, Lucienne i el comptable «es van enamorar de tal manera que van agafar els diners de la caixa i del banc i van fugir a França». A l’assabentar-se’n, Rius va tenir un infart i va morir allà mateix, al Núria. Era l’octubre de 1933.

Notícies relacionades

Barcelona estrena l'X3, la tercera línia de bus exprés que unirà L'Hospitalet i el Paral·lel

L’atropellament revifa el malestar veïnal a Cornellà pel trànsit

Cortadellas i Vila, els actuals propietaris –no tenen res a veure amb el comptable Bizcarra–, conserven com una relíquia la carta escrita per la Carme i diversos àlbums de fotos històriques. Es nota que estimen el que tenen entre mans. Durant la conversa, afloren anècdotes que també són història de la ciutat: les manis de la transició, quan els estudiants es refugiaven sota les taules dels cops de porra dels grisos; l’atracament al Banco Central (la Vespa d’un dels empleats es va endur un tret); o la col·lecció d’autògrafs de famosos (de Machín a Sara Montiel) que atresora Joaquín Cuadrado, un dels cambrers més veterans.

Fins dissabte, celebraran l’aniversari amb una sèrie de celebracions que comencen aquest vespre, a les set, amb una festa de la cervesa. Com si hagués guanyat el Barça, però amb les canyes gratis (dues per barba).