S'acosta el solstici

La meva vida va transcórrer amb certa normalitat fins al dia en què els meus progenitors em van confessar que els Reis Mags eren ells. Ja m’ho havia insinuat un company de l’escola, però em vaig negar a creure’l i vaig recórrer amb les meves inquietuds als autors dels meus dies, que van confirmar els meus pitjors presagis. Em temo que a partir de llavors tot va començar a anar costa avall en la meva existència, fins a acabar convertit en l’escèptic –o fatalista amable, en el millor dels casos– que ara firma aquest article. Que et facin beure a galet a una edat tan prematura no et facilita precisament la inserció en la societat, per no parlar que et converteix en un subjecte desconfiat. I en un agnòstic –eufemisme per al pusil·lànime a qui no creure li resulta tan laboriós com creure–, ja que els teus primers contactes amb la divinitat i la transcendència no han pogut ser més lamentables: una enganyifa, vaja. Si a l’estafa dels Reis d’Orient, hi afegeixes 12 anys als escolapis i unes quantes lectures sobre l’actitud de l’Església al llarg de la història, resulta que la teva relació amb el món sagrat deixa bastant a desitjar.

Però això no treu que m’encantin les esglésies. Per una banda, em fascina invertir tanta feina per homenatjar algú que no ha donat senyals de vida mai; i per l’altra, tenint en compte el soroll infernal de les grans ciutats, les esglésies constitueixen un gran recés de pau. També m’agrada l’art sacre –sobretot, el més cursi i de pitjor gust, que és el que brilla en aquella versió andalusa de les falles de València que és la Setmana Santa sevillana– i, especialment, el seu aspecte més artesanal, que s’aprecia als pessebres: m’han agradat des de petit, sobretot pel vessant arquitectònic; i com més clàssics, millor, ja que em rebenten les interpretacions contemporànies –a l’estil Calixto Bieito amb el pobre Shakespeare, per entendre’ns–, particularment repugnants quan inclouen un component social a l’estil Ken Loach.

D’aquí el fàstic que em va inspirar l’altra tarda el pessebre municipal instal·lat a la plaça de Sant Jaume quan m’hi vaig acostar a fer-hi una ullada perquè només l’havia vist en fotos i volia assegurar-me que era la bírria que s’intuïa. Ho és, sense cap dubte, ja que el seu principal mèrit consisteix a irritar igual creients, agnòstics i ateus: l’ombra del realisme socialista (amb cara humana) plana sobre aquell carrer amb un colmado i una finestra per la qual es veu un hípster amb barba, la parenta i un nadó, equivalents contemporanis de Sant Josep, la Verge Maria i el nen Jesús. De lluny, com a concessió als sectors més reaccionaris de la població, es veu els Reis Mags, però no queda clar si van a casa del hípster o en direcció a Síria, enviats per Gerardo Pisarello com a escuts humans del Daesh durant els bombardejos d’Hollande i Cameron, dos terroristes aeris.

Les senyores grans amb qui em trobo es queixen, bàsicament, que l’alcaldessa no s’ha rascat gaire la butxaca amb el pessebre, però aquí es pot recórrer com a excusa a la crisi. Més greu em sembla la voluminosa peça de cartró que es pot desintegrar de seguida que caiguin quatre gotes i amb un look, per a més inri, que està a mig camí entre un pop up book d’aquells en què persones i edificis s’aixequen al girar els fulls i la versió progressista i sostenible d’un christmas de Ferrándiz. Gairebé millor no haver posat res.

Notícies relacionades

Jordi Sáez, CEO de la plataforma Clear Channel: "El 60% dels ingressos per anuncis a les marquesines del bus va als ciutadans"

Set candidats competeixen per cinc festivals nocturns al Fòrum

El problema d’Ada Colau és que tot ho fa a mitges. Pretén convertir Nadal en el solstici d’hivern i després es fa enrere, munta el pessebre i il·lumina els carrers pressionada pels botiguers, en lloc de deixar Barcelona a les fosques perquè ens solidaritzem amb els soferts habitants de Damasc. Quan va sortir amb això del solstici, vaig pensar, ingenu de mi, que a continuació vindria l’exhumació del calendari republicà de 1793, creat pel matemàtic Gilbert Romme amb l’ajuda del poeta Fabre d’Eglantine, que és qui va rebatejar els mesos –que començaven el dia 22– amb noms tan bonics com Brumari, Germinal o Floreal (els informo que som a finals de Trimari i ens acostem a Nivós). Però molt em temo que el principal canvi de l’era Colau consisteix a reciclar activistes socials en funcionaris municipals, especialment quan es tracta de nòvies, cunyats i cosins carnals de l’equip titular.

Vist el panorama, m’acomiado d’aquest necessari ban dirigit als nens en què se’ls informi que això dels Reis Mags és una mentida infame. Així els evitaríem als tendres infants d’avui el trauma experimentat pels d’ahir, però poc es pot esperar d’una falsa radical que s’acovardeix davant quatre botiguers i mitja dotzena de rosegaaltars.