Popeye el marihuaner

Està acceptat en el món del cànnabis que les fulles de les quals obtenia la seva força Popeye no eren espinacs sinó marihuana. Diversos articles publicats en les últimes dècades defensen aquesta teoria, però el més citat sol ser el que va escriure el 2006 l'activista canadenc Dana Larsen, defensor de la legalització i membre del Partit de la Marihuana del Canadà, que recordava que quan Elzie Crisler va publicar les primeres historietes del seu personatge més famós, a finals dels anys 20, espinacs era un dels noms popularment acceptats de les fulles de la maria, i que existia fins i tot una cançó, The spinach song (la cançó dels espinacs), composta per Bill Gordon i Johnny Gómez i interpretada per la cantant de jazz Julia Lee, que era una mena d'himne no oficial que solia escoltar-se als clubs i llocs on se'n consumia. Larsen també subratllava que en alguna historieta, en lloc de menjar-les, Popeye aspirava els espinacs amb la seva pipa, i encara que en les entrevistes que concedia per aprofundir en el seu treball admetia que els seus arguments eren circumstancials, i que no hi havia proves que recolzessin la seva teoria, d'una manera o un altre acabava insinuant que dos per aquí i dos per allà fan indubtablement quatre.

La història, que alguns atribueixen als excessos imaginatius derivats del consum, i que Viquipèdia despatxa com a llegenda urbana, apareix sistemàticament en cada visita guiada pel Museu del Cànnabis, oficialment Hash Marihuana and Hemp Museum, quan els turistes, cap al final del recorregut, passen per la Sala Cultural i descobreixen en una vitrina un ninot del mariner amb la seva petita pipa plena d'herba. «És una de les històries que més agraden», explica la directora, Sophie Laborda. Mentre darrere de la seva vitrina el Popeye de joguina es dedica presumiblement a navegar entre cels de melmelada, com la Lucy dels Beatles, de fons Bob Dylan canta Rainy day woman # 12 & 35, amb la seva polèmica -al seu dia, els temps han canviat- tornada everybody must get stoned (tothom s'ha de col·locar), entre altres cançons que versen sobre el mateix assumpte. A més a més del Popeye i de la música, la petita sala acosta el visitant a les expressions culturals inspirades en el cànnabis, en els dos vessants que té l'expressió: cultura sobre la maria o cultura feta sota els efectes de la maria.

Inspiració intel·lectual

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

El relativament nou Museu del Cànnabis va obrir les portes el mes de maig del 2012 al senyorial i restaurat Palau Mornau, al carrer Ample, que 10 anys enrere havia adquirit l'empresari holandès Ben Dronkers amb la idea d'obrir-hi una sucursal del museu original, inaugurat el 1985 a Amsterdam. «Crec que són dues ciutats, Barcelona i Amsterdam, que tenen moltes coses en comú, entre elles el cosmopolitisme i la tolerància», explica. Com a lloc d'exhibició és potser un dels pocs, o l'únic, que pot presumir d'una col·lecció extraordinàriament transversal, que inclou des d'obres del mestre costumista flamenc David Teniers el Jove, un dels que al segle XVII va reflectir en les seves pintures l'ambient de les cases de fumadors de l'època, fins a un parell de dibuixos de Picasso, també de fumadors; des de les màquines utilitzades en el cultiu i tractament del cànem, quan era legal, fins als antics pots de medecines en què l'elaboració incloïa extracte de cànnabis i altres opiacis; des de proves documentals de l'ús del cànnabis com a eina religiosa d'acostament als déus fins a escrits sobre el parisenc Club des Hashischins, compost entre altres per Baudelaire, Délacroix, Balzac, De Nérval, Dumas, Hugo i Gautier.

Potser és la nostàlgia d'aquells temps la que porta alguns visitants a encendre un porro als balcons del palau. Passa amb regularitat, i obliga el personal a recordar-los amablement que no, sisplau: que això és només un museu.