El passat tèrbol del tatuatge

És sabut que amb les escales de vaixells de la Sisena Flota dels Estats Units al port de Barcelona, iniciades el 1951, van arribar a la ciutat els texans, els cigarrets Camel i Chesterfield, els encenedors Zippo i els discos de rock and roll, així com una bicoca en forma de dòlars malgastats per a les prostitutes, els bars i els restaurants del tram baix de la Rambla i voltants.

Menys sabut és que aquelles  arribades van atraure a la ciutat a partir de la dècada dels 60 els primers tatuadors professionals, estrangers que a temporades muntaven parada a la rerebotiga o un racó de locals freqüentats per les tripulacions nord-americanes, potser el Tequila o el Kentucky. Per exemple, l'anglès Ron Ackers (1932-2004). Mentrestant l'escassa població autòctona que es tatuava es posava en mans poc preparades i amb menys mitjans, principalment a l'Exèrcit i a la garjola.

El primer estudi de tatuatges de la ciutat va ser Barna Tattoo, al carrer d'Obradors. Va obrir molt a principis dels anys 80 i va tancar quan un home va matar-ne amb una destral l'últim propietari mentre aquest feia un tatuatge. L'assassí acabava de sortir de la presó i, sigui cert o no, pel que fa a això hi ha dubtes, pensava que el tatuador s'havia embolicat amb la seva dona. La història de Barna Tattoo encapsula la història recent del tatuatge a Barcelona. Va iniciar la transició cap al tatuatge artístic però va morir víctima de la vida marginal aleshores associada al tatuatge.

A Espanya hi va haver almenys un estudi de tatuatges abans de Barna Tattoo. El va obrir el madrileny Mao a Rota el 1980. Per consell d'un oncle militar. «La va encertar. Els americans de la base naval guanyaven una pasta i com que no tenien res millor a fer se la gastaven en alcohol, putes i tatuatges», diu. Feia sobretot àguiles, emblemes militars i dracs.

Amb la punta d'un compàs

El tatuatge d'un oncle militar, potser el del consell potser un altre, perquè Mao ve de família de militars -ho sento però vaig oblidar preguntar si era el mateix-, va inocular en el pioner l'atracció pels tatuatges. Era un cor amb el nom d'una dona que no era el de la seva dona. Se'l va fer, explica el nebot, al penal castrense d'Alacant, on va estar pres per republicà. «Em fascinava», diu Mao. Tant, que a escolava començar a fer-se un tatuatge en un dit amb la punta d'un compàs. «Pensar en la plantofada que em clavaria el meu pare em va aturar abans que la tinta xinesa penetrés prou. Fins fa uns anys encara es podia veure una mica si t'hi fixaves». Més endavant van venir l'aprenentatge a Marsella i a Lausana i els primers passos en la pròpia pell i la d'amics.

Mao està en l'actualitat al capdavant de la firma Mao & Cathy, amb un parell d'estudis a Madrid i un a Barcelona. En aquest hi té com a soci Mik Garreta, també director de la Barcelona Tattoo Expo, que el cap de setmana passat va celebrar la 18a edició. Fins a 190 artistes de tot el món, 16.000 visitants, gairebé 2.000 tatuatges realitzats. Xifres que reflecteixen la transversalitat actual del tatuatge. Pel que fa a la qualitat: de virgueries se'n van fer.

Notícies relacionades

Un parallamps celestial corona el MNAC

Caçat un altre ‘fitipaldi’ a gairebé 190 km/h a la ronda de Dalt de Barcelona

Res a veure amb les de Mao i Mik (demanen que se'ls posi per aquest ordre per evitar la broma fàcil), almenys amb els que duen a la vista. «Tots formen part de la meva vida. Una altra cosa és que algun podria estar més ben fet», diu Mik. De manera que ni parlar-ne de penediment i encara menys del làser.

¿El tatuatge ha perdut força expressiva amb la popularització i el perfeccionament? «No quan hi ha convicció. Però és cert que abans totes les persones que es tatuaven tenien una vida interessant i ara no pas totes», diu Mik.