El cabdill i el bufó

Observo que, últimament, als meus dinars i a les reunions amb els meus amics -tots ells mals catalans, menyspreables botiflers, inadaptats socials i colons del gènere tonto, ja que qualsevol colonitzat ens enterra en diners-, hi ha un tema que ens posa més alegres que unes pasqües. Es tracta del fet que l'Astut Mas, un home que es pren més seriosament a si mateix que al poble que suposadament governa, depengui en aquests moments per a la conservació de la seva poltrona d'Antonio Baños, a qui probablement considera un poca-solta utòpic a qui ningú hauria de dedicar la més mínima atenció.

I és que alguns ens sentim vindicats per Baños, encara que no el votem per evitar que ens faci sortir de l'euro, de l'OTAN, de la Unió Europea i, si el deixem, del sistema solar, perquè potser ha descobert que tots els planetes -inclosos els deshabitats- estan controlats pel capitalisme i les oligarquies locals i el que s'ha de fer és treballar per una Galàxia dels Pobles.

Ens passa especialment als que ens dediquem a aquesta manera tan divertida de perdre el temps que és el periodisme d'opinió i que, nascuts a mitjans dels 50, sempre hem tingut per sobre un fals germà gran en forma de redactor en cap que ens considerava uns frívols addictes al sexe, les drogues i el rock and roll. Bons nois, sí, i fins i tot progressistes a la nostra peculiar manera, però inferiors moralment a ells, els últims antifranquistes.

Ni a la cantonada

En els últims temps, els tarambanes de l'underground hem vist com molts d'aquells germans grans es convertien en el seu pitjor malson juvenil o s'apuntaven al nacionalisme, convertint-nos nosaltres en les persones assenyades que ells aparentaven ser. Això de Baños amb Mas és com si Juan Luis Cebrián em necessités per continuar lucrant-se a costa de l'empresa que ell mateix s'ha carregat. I ni tan sols sóc amic de Baños: el vaig conèixer superficialment fa temps, quan feia de periodista, i em va semblar un paio simpàtic amb qui no m'hauria importat anar de copes.

Ja llavors buscava el seu lloc al món, que va creure trobar en l'economia alternativa fins que es va fer independentista i, posats a ficar la pota fins a l'engonal, es va fer de Súmate i de la CUP. Però les copes segueixen en vigor, Antoñito, ¡i pago jo! En el cas de l'Astut, subscric la cèlebre frase de Mascarell de fa un munt d'anys: «Jo amb els convergents no vaig ni a la cantonada». Em causaria prevenció fins i tot donar-li la mà, perquè crec que hauria d'assegurar-me que, després d'encaixar-hi, no m'hagués desaparegut el 3% de cada dit.

I a més a més, Baños és, a la seva peculiar manera, molt més honest i coherent, perquè ja ha dit que sense els vots suficients no es pot plantejar una DUI i que, encara que se solidaritza amb l'Astut pels problemets que té amb la justícia espanyola, aquesta solidaritat no arriba als extrems d'investir-lo president de la nova Catalunya. ¡Quina diferència moral amb el murri de Mas, que s'agafa als escons i a la suposada voluntat d'un poble per continuar enganxat a la mamella i ocultar els tripijocs dels seus!

Lamentablement per a nosaltres, els colons de merda, no tots a la CUP estan a l'altura ètica del líder de Los Carradine (artista polifacètic, Baños també toca en una banda de rock, encara que ignoro si el nom és en homenatge a l'actor de La diligencia o al seu fill, el que va morir d'autoasfíxia eròtica a l'armari de l'habitació d'un hotel tailandès; jo m'inclino per aquest, de totes maneres). Ja comencen a sentir-se veus que demanen un sacrifici ideològic en nom de l'anhelada independència; sense anar més lluny, la de l'escriptor Julià de Jodar, en un insòlit (i transitori, espero) abandonament del seu tema favorit: que bo que és i quin poc cas que li fan els lectors.

Conservar el cap

Notícies relacionades

Vigilants del metro, expedientats per un aldarull amb 4 joves després del Pride

El Govern troba bancs de sorra que podrien regenerar platges a BCN

Tot i això, jo vull creure que el bon jan de Baños es mantindrà tretze són tretze i així podrem assistir a un remake català de Bienvenido, Mr Chance, amb Raül Romeva en el paper que va immortalitzar el plorat Peter Sellers. Si fos possible, sense idees de bomber com això de la coral amb quatre presidents i presència femenina, que jo només secundaria si compartissin el càrrec La Trinca i Núria Feliu.

Als meus amics i a mi ens fa molta gràcia que al Cabdill de Catalunya se li sublevi el bufó i no tingui manera de tallar-li el cap, perquè prou feina té intentant conservar el seu. Els seus fidels li donen cops de mà conceptuals de molta categoria -insuperable el meu amic Vicent San-chis al qualificar els cupaires de neofalangistes-, però entre Baños i el Constitucional, al nou Companys li estan fent la vida tan impossible com ell ens l'ha fet a més d'un: a vegades, estimat Astut, tal faràs, tal trobaràs.