La germandat de l'Antikaraoke

El Carlos Leonardo, amb samarreta de Beavis i Butthead, interpreta Walk, de Pantera, com si fos un sergent chusquero de Llucifer arengant la seva host abans d'una batalla, o sigui molt bé. El seu headbanging circular és gairebé digne de Regan MacNeil. Baixa de l'escenari enmig d'aplaudiments i diu: «Espero haver fet una bona actuació. Avui he cantat per primera vegada per al meu fill». Fantàstica, però aquí no hi ha cap nen.  El Carlos assenyala la panxa de la María, la seva parella. Coses així únicament poden passar a l'Antikaraoke, que divendres passat va tenir una nova edició al Sidecar.

La Míriam, educadora social, es menja l'escenari amb Holding out for a hero, de Bonnie Tyler. Fa falta valor per enfrontar-se a aquest número. No tant per la característica veu rasposa de Tyler en la versió original com per la lletra, en què la cantant busca «un Hèrcules amb saviesa de carrer» que li alegri la nit. Els cors del públic fan volar la Míriam. «Cantar a l'Anti és un moment de desinhibició total. És com cridar a ple pulmó», diu.

L'Antikaraoke és la criatura de Rachel Arieff, una nord-americana de Milwaukee establerta a Barcelona des del maig del 2004. Va venir de vacances uns mesos abans, fins al gorro del patrioterisme desfermat al seu país per la guerra de l'Iraq, i li va agradar la ciutat.

Tres hurres per una dona que no té cap inconvenient a definir-se com «una còmica».

«La cruesa i el perill són el que fan divertit l'Antikaraoke. Les estrelles més grans que ha generat el xou són persones que canten malament i es veuen obligades per la desesperació a explotar altres recursos», diu Arieff.

Com un pollastre sense cap

Per exemple, el tal que cantava sempre cançons d'Iron Maiden corrent d'un costat a l'altre de l'escenari com un pollastre sense cap. Per exemple el paio que cantava sempre La bamba amb molts segons de retard respecte de la música. Va convertir aquest problema en senya d'identitat.

Parlant d'Iron Maiden: el David s'atreveix amb Run to the hills, poema èpic en tota regla sobre la resistència dels indis nord-americans davant els rostres pàl·lids. «Ni de broma arribo als aguts de Bruce Dickinson, però el que aquí compta és l'actitud. Això és una cita supersociable», diu.

A disposició dels valents que surten a escena hi ha màscares (de dimoni, de sadomasoquisme), un boà, un barret de vaquer, un casc de víking, un plomall de pell-roja, una nina inflable... És l'attrezzo. Cada dos per tres ressona un ¡bum! És un globus que s'ha punxat. I al final de cada interpretació Arieff, sempre un somriure del vell Hollywood a la boca, llança confeti amb un moviment en arc horitzontal del braç.

La ideòloga i presentadora de l'espectacle (vuit anys ja en diverses sales) es reserva uns moments de glòria. Divendres va cantar Stand by your man, de Tammy Wynette, segurament la cançó d'amor preferida dels membres de la National Rifle Association. Un monument del country carca. Però va subvertir la peça amb unes compreses amb sang de broma adherides al seu vestuari. En la interpretació de New York, New York va buidar des de la tarima una ampolla de Jack Daniels a la gola dels assistents.

Notícies relacionades

La nova Via Laietana s’inaugura el dia 29 amb una gran festa popular

BCN vol inspeccionar els clubs cannàbics al setembre

Van anar caient With or without you (U2), Hard to handle (en versió més pròxima a l'original d'Otis Redding que a la de Black Crowes), Whole lotta love (Led Zeppelin), Bohemian rhapsody (Queen), Rebel Yel (Billy Idol)... I un home anunciat com a Xavi Dimoni va brodar Message in a bottle, de Police, si bé el motiu pel qual es va ficar la parròquia a la butxaca van ser els seus moviments, híbrid de Leonardo Dantés i pogo.

Divendres que ve, també al Sidecar, presentaran l'Anti les fidels Cherry Bomb i Mawria. Hi haurà connexió intercontinental amb Arieff, que serà a Milwaukee.