BCN, any 1 abans de Cerdà

La decisió de l'Arxiu Històric i de l'Institut de Cultura (Icub) d'exhibir els Quarterons de Miquel Garriga i Roca com mai s'havien vist fins ara (només cal buscar a Google «darrera mirada» i a partir d'aquí disfrutar de l'hipnòtic i gairebé addictiu espectacle d'aquesta primera i estupenda cartografia científica de la ciutat) és una molt bona oportunitat per fer un viatge en el temps a la Barcelona del 1858, just un any abans que el Govern aprovés la construcció de l'Eixample d'Ildefons Cerdà. El que va fer Cerdà en el camp de l'urbanisme és més o menys el que va fer Pablo Picasso quan amb Les senyoretes del carrer d'Avinyó va inaugurar el cubisme, va meravellar, va desconcertar i, sobretot, va eclipsar tota la resta. El que fa darrera mirada és posar el focus sobre una feina excepcional, la de Garriga i Roca.

Fins que aquest arquitecte, urbanista, cartògraf i enginyer de camins va entrar en escena, Barcelona, llavors ciutat emmurallada, l'actual Ciutat Vella, no disposava de cap mapa real i precís dels seus carrers i edificis. N'hi havia de militars, sobretot dels camps que envoltaven la ciutat, ja que Barcelona estava considerada una plaça militar i estava expressament prohibit construir cap edifici fins a una llegua de distància dels seus murs, més o menys la distància que cobria un canó de l'època. Per situar les coses, aquesta llegua, des de la plaça de Catalunya avui, arribaria fins als actuals Jardinets del passeig de Gràcia. Entre un punt i l'altre allò era gairebé per llei un gran camp de patates.

Va passar que el Govern va ordenar que totes la ciutats cartografiessin amb precisió els seus carrers. A Barcelona es va calcular que aquesta feina costaria pel cap baix 250.000 rals de billó, més del que podien assumir les finances de l'ajuntament. Llavors va aparèixer Garriga i Roca, que va muntar la seva pròpia empresa per portar a terme l'encàrrec, i amb una oferta econòmica a la baixa, explica Francesc Nadal, president de la Societat Catalana de Geografia i expert precisament en l'obra de Garriga i Roca.

UN MAPA IMMENS, TRANSITABLE / Hi ha un brevíssim conte de Jorge Luis Borges, Del rigor en la ciencia, que explica la història d'un imperi obsés de la cartografia, tant que, insatisfet amb la precisió dels seus mapes, n'acaba confeccionant un de la mida de l'imperi. Garriga i Roca no va arribar a tant, però amb els seus teodolits de la prestigiosa casa anglesa Troghton & Simms, els seus eclímetres Chery, les brúixoles Stel i altres instruments de mesurament va omplir set calaixos de mapes, dels quals destaquen els 119 quarterons,  plànols a escala 1:250 del que llavors era Barcelona. Junts ocupen una superfície de més de 50 metres quadrats. Vaja, que són gairebé transitables, a l'estil Borges. Però el millor és el seu exquisit detall. Els empleats de Garriga i Roca ho van mesurar tot. Per descomptat els carrers, però amb l'aval de l'autoritat van entrar també en desenes d'edificis públics (esglésies, teatres, convents, dependències oficials...) i van ser detallistes fins a l'obsessió. Tot això és el que ara, a través de la comoditat d'internet, ofereixen mà a mà l'Arxiu Històric i l'Icub.

El viatge en el temps que ofereix darrera mirada és tan emocionant com còmode. Per això, potser abans convé fer un breu esment de les condicions amb què Garriga i Roca i la seva falange d'agrimensors i arquitectes van portar a terme la seva tasca, com bé recomana el professor Nadal.

EL GENERAL QUATRE TRETS / En primer lloc hi ha el context polític. Garriga i Roca es va proposar cartografiar la ciutat quan, com un pèndol, Espanya es balancejava de les tesis reaccionàries a les tesis liberals d'O'Donell i després una altra vegada marxa enrere. La fi del bienni liberal, per exemple, es va saldar a Barcelona amb més de 400 morts als carrers. Eren anys de ludisme, de les primeres vagues obreres, anys en què al capità general de Catalunya, Juan Zapatero, se'l coneixia no sense causa com el general quatre trets. «En cap país civilitzat s'afusella tant com a Espanya», s'escandalitzava la premsa. Així que, per què no, es pot imaginar els empleats de Garriga i Roca corrent amb els teodolits i els eclímetres a sota el braç per salvar les seves últimes anotacions.

Barcelona no era encara la rosa de foc o la ciutat de les bombes com seria coneguda internacionalment amb la fi del vuit-cents, però per descomptat que ja apuntava maneres. Però, potser, per situar millor el context de l'elaboració dels quarterons vagin millor altres dades.

Notícies relacionades

Vigilants del metro, expedientats per un aldarull amb 4 joves després del Pride

El Govern troba bancs de sorra que podrien regenerar platges a BCN

La primera, el cens. Dins les muralles llavors hi vivien unes 180.000 persones. Per comparar, el padró actual de Ciutat Vella és de 100.000 veïns. I l'esperança de vida se situava per sota dels 30 anys. Total, que amb aquestes variables és fàcil intuir la segona dada fonamental. Allò era una miasma urbana, una placa de petri perfecta per al cultiu de temibles malalties, com el còlera que es va declarar l'any 1854 i que va segar la vida de 6.000 barcelonins. En aquella època se suposava que el fum conjurava la malaltia, així que a les cruïlles dels carrers es van encendre fogueres que s'alimentaven amb quitrà.

Les epidèmies han sigut no poques vegades el motor de la història. De la pesta medieval s'afirma amb sòlids arguments que va propiciar el renaixement. Del còlera de Barcelona es pot assegurar que va facilitar l'enrunament de les muralles i, en conseqüència, la glòria eterna per a Ildefons Cerdà i una ombra immerescuda per a Miquel Garriga i Roca. Si més no, fins ara.