De tertúlia a casa de l'orangutan

Les oportunitats de visitar el Zoo de Barcelona des de l'altre costat del prosceni, és a dir, no des del costat del públic, sinó des de l'escenari, on es representa la vida salvatge, són molt escasses. Ho va fer el 1983 l'actor Albert Vidal, exhibit durant uns dies com a exemplar representatiu de l'home urbà. Va ser una performance. Cal rondar els 50 per recordar-ho. Així que quan Maria Teresa Abelló, primatòloga alfa del parc zoològic de la ciutat, ofereix l'oportunitat de passar una estona en la que d'aquí uns dies serà la nova llar dels orangutants de Barcelona, només resta dir gràcies i endavant.

Dos espaiosos hàbitats exteriors, dos a cobert, dos dormitoris, cascada d'aigua, hamaques per flirtejar…, en total 1.100 metres quadrats per a la família nombrosa que encapçala Karl, el pèl-roig que va recalar a Barcelona el 1996 per aparellar-se amb Jawi, missió que va complir amb gran plaer, sens dubte, però que, com un Dustin Hoff-man amb la melodia de Mrs. Robinson de fons, també es va aparellar amb la que havia de ser en principi només la seva sogra, Locky, de manera que els orangutans del parc de la Ciutadella ja són avui un clan de set membres que riu-te'n de Modern Family.

Abelló, estirada sobre una de les hamaques de chez Karl, explica que aquesta no és només una millora sideral en les condicions de vida per a aquesta espècie de gran simi a Barcelona (fins ara vivien en un piset de 70 metres quadrats), sinó que també és el perfecte reflex del camí per on avança el Zoo, en què per sobre de l'exhibició hi ha la tasca de preservar espècies amenaçades. Això té un preu. L'espai disponible és el que és, així que perquè els set pèl-rojos campin al seu aire ha sigut necessari prescindir dels mandrils, que han acabat amb els seus culs pelats a Portugal. Què hi farem.

Uns experts escapistes

Notícies relacionades

David Bote: "Les ciutats intermèdies són les grans oblidades"

Un home mor en un tiroteig al costat de l’estació de metro Maresme-Fòrum

El parc anunciarà de forma imminent que els orangutans ja són a la seva nova casa. Queden quatre detalls de decoració per polir. És un consell no perdre's la inauguració d'aquesta nova i estupenda instal·lació. No només per observar com descobreixen els espais de la seva nova llar, fins i tot un comandament amb el qual podran mantenir guerres d'aigua amb el públic (queden avisats), sinó sobretot perquè, amb tot l'afecte del món, els orangutans són uns murris, tipus capaços de meditar un pla de fuga. A un d'ells el van enganxar temps enrere al Zoo de Barcelona amb una clau Allen, manipulant un pany. Va fracassar, però s'ha d'anar amb compte, ja que entre els primatòlegs del món sencer és cèlebre el cas d'un altre exemplar que atresorava amagat sota la llengua un clip amb el qual de nit obria la porta i sortia a buscar fruita.

«Semblen tranquils, observen, no avisen, i quan menys t'ho esperes et donen la sorpresa», explica Abelló. Vista des de l'hamaca, no obstant, la instal·lació sembla feta a prova d'orangutans. I és llavors, allà tranquil·lament, dilluns passat, just a la mateixa hora en què Ada Colau dedicava les seves primeres hores com a alcaldessa a aturar un desnonament, quan es troba a faltar no poder xerrar amb Karl, Jawi i Locky, tapejar unes fruites i conversar sobre que animal que és aquesta societat, que fa tan sols vuit anys tenia una ministra, Carme Chacón, que anunciava amb pompa l'obertura de nous jutjats per accelerar els desnonaments, i això després que la seva antecessora a la cartera governamental de Vivenda, María Antonia Trujillo, proposés construir pisos de protecció oficial de 25 metres quadrats perquè els joves espanyols poguessin independitzar-se, i no era un acudit. Després va arribar el PP, amb aquella irritant frase que s'ha de respectar l'imperi de la llei, que la llei és dura, però és la llei... Seria fantàstic preguntar-li a Karl i a les seves senyores, ara que accediran per fi a una vivenda digna, si això no és pitjor que una selva, però no pot ser. ¿Per què? Doncs a Borneo expliquen que els orangutans són tan llestos que saben parlar, però que no ho fan perquè no els posin a treballar. Una llàstima.