El Pipa Club es muda

La crònica urbana s'ha convertit en un ofici de difunts. Al degoteig de locals emblemàtics que han tancat ara s'hi suma el pròxim trasllat del Pipa Club (plaça Reial, 3) al barri de Gràcia, un desallotjament motivat per la pressió turística i immobiliària, que vénen a ser gairebé el mateix. L'última jam session al recinte es va celebrar, ai, diumenge passat. Kyrie eleison, Christe, eleison.

El lector noctàmbul coneixerà bé el Pipa Club. Arribaves al portal, trucaves a l'intèrfon i t'obrien sense que hi hagués cap rètol identificatiu. Les visites de províncies solien quedar-se petrificades mentre pujaven els esglaons de marbre brunyit de matinades, convençuts, els amics, que estaven deixant-se arrossegar cap a un antre de perdició situat al principal.

Tot i això, al traspassar la porta, semblava que haguessis entrat a casa de l'àvia però amb la iaia fora i una revetlla improvisada a cada habitació. Uns 280 metres quadrats de festa tranquil·la, de copes conversades, res de garrafa, en una atmosfera misteriosa, de club britànic per a gentlemen que xerren sobre muntures i negocis.

Les butaques de cretona que presideixen el saló Borkum Riff, amb el seu finestral obert a la bonicaplaça porticada, esperen la imminent mudança. També la taula de billar, les fotos d'intèrprets de jazz que adornen la sala de concerts, la barra historiada del pub Sherlock Holmes i les vitrines amb una nombrosa col·lecció de pipes antigues, encara que aquí això del fumar sigui el menys important: els socis del club, un centenar, es poden reunir de dimecres i divendres a la tarda per assaborir el fum de les seves pipes, però el pis de la plaça Reial obre cada dia per a tot el paisanatge, des de les deu de la nit, fins a les tantes.

El trasllat es farà aquest mes, tan bon punt els paletes hagin acabat la rehabilitació del local nou, situat al carrer Santa Eulàlia, número 21, entre Milà i Fontanals i Bailèn.

El desallotjament es deu en gran part a la pujada desorbitada del lloguer: ara la propietat demana 7.000 euros al mes (s'han de servir moltes gerres de cervesa perquè surtin els números). Ja fa una dècada, quan van expirar els contractes de renda antiga, el Pipa Club havia patit un increment notable en l'arrendament —va passar a pagar 3.000 euros—, una corda al coll que va obligar altres entitats socials que compartien edifici a emigrar cap a platges més càlides. Com va ser el cas del Club Muntanyenc Barcelonès.

¿Més apartaments?

L'immoble del número 3 de la plaça Reial, on el Pipa Club és dels  últims inquilins, pertany a la família de la marquesa de Villalonga. Les plantes superiors de l'edifici ja han sigut transformades en els apartaments turístics Enjoy Barcelona, de manera que es podria aventurar el destí de l'entranyable antre, tan lligat a la història perdulària de Barcelona. ¿Més dormitoris per a guiris de xancleta? ¿La conversió de tota la finca en un hotel? ¿O què? El temps ho dirà.

«Estar a la plaça Reial és un luxe, i el luxe es paga», diu el president del Pipa Club, l'advocat Josep Maria Navarrete. Se'l nota tranquil, ja un pas més enllà de la resignació, però resulta inevitable que, durant la xerrada, emergeixi algun rampell nostàlgic després de 35 anys d'història. «El club va ser pioner en la recuperació del jazz a la ciutat», comenta el soci Joan Enric Sebarroja remuntant-se a un temps enrere, l'arrencada dels 80, en què només en programaven el Jamboree, La Cova del Drac i el Pipa.

Notícies relacionades

L’Ajuntament estudia com millorar la teleassistència en cas d’apagada

BCN estudia multar els crits i els altaveus amb fins a 60.000 euros

Com bé ho recorda el periodista Vicenç Lozano, fundador i expresident de l'entitat, el club de fumadors també va desenvolupar un paper clau en la «normalització de la plaça Reial» per l'afluència de públic intel·lectual i bohemi. Va ser en una època, la de la transició, en que feia iuiu recórrer els pocs metres fins a la Rambla per agafar un taxi pel paisatge de camells, proxenetes i l'eventualitat d'una navalla amb mono… Ara és tota una altra cosa. El vell principal també havia sigut seu del sindicat CNT i estudi del pintor Pere Pruna.

Serà impossible reproduir l'ànima del local, el seu aire clandestí, la pàtina i els vells fantasmes. Una altra pèrdua, però què hi farem... En el fons, tot és fum.