Joan Calaf Aledo: «Hi havia una pintura, ho sabia, però no em pregunti per què»

Fures i àguiles han sigut els seus companys de joc des que fa cinc anys aquest veí de Santa Margarida de Montbui (Anoia) va fugir del tràfec urbanita per instal·lar-se en una zona aïllada de la comarca del Matarranya (Baix Aragó). Aquí no tan sols va trobar remei a la seva fràgil salut i resposta a les seves inquietuds espirituals sinó que també va acabar descobrint un tresor.

-¿Diu que viu «com un eremita»?

-Visc en una caseta de 30 metres quadrats envoltada de bosc a Massalió. Consumeixo energia solar, aigua de pluja i llenya per escalfar-me. El poble més pròxim és a quatre quilòmetres i passo setmanes sense veure a ningú. Tot i que tinc accés a wi-fi, la soledat és dura. Però viure en plena naturalesa em convé per la meva manera de ser.

-¿Per què?

-Jo era el típic nen inquiet que només estava en pau quan sortia d'excursió. Tinc la glàndula pineal activa i això em fa ser molt sensible a l'entorn. He patit sempre asma i unes migranyes terrorífiques, però des que visc aquí (i gràcies també a pràctiques de meditació) gairebé no tinc símptomes.

-La seva intuïció li va deparar una sorpresa.

-Va ser a principis del 2013. La meva parella, que viu a l'Hospitalet, havia vingut a veure'm i vam agafar el cotxe per visitar els jaciments rupestres de la zona. A prop de Torrecilla de Alcañiz vam veure una formació de roques molt estranya i vaig parar. Allà hi havia una pintura, ho sabia, però no em pregunti per què.

-¿Com era el lloc?

-Era una coveta d'1,5 m d'amplada per un d'alçada. A simple vista vaig distingir tres figures humanes però vaig intuir que n'hi hauria més. Ho vaig fotografiar tot al detall, figura per figura, sense tocar res, i me'n vaig anar.

-Carai, quina sang freda.

-A l'arribar a casa vaig analitzar les imatges amb ordinador i vaig descobrir detalls increïbles: era una escena de caça i les figures duien bumerangs i arcs; vestien pantalons amples i un calçat ajustat semblant a espardenyes de set penques. Els homes anaven pentinats amb monyos i cues; semblaven apatxes. Vaig seguir investigant un mes sense dir res a ningú.

-¿Però vostè sabia d'art prehistòric?

-No tinc títols, si a això es refereix, però m'atrauen els misteris de l'antiguitat. Em vaig dedicar a netejar la imatge amb Photoshop fins a obtenir el que tècnicament se'n diu un calc i llavors em vaig adonar que allò era un tresor.

-¿I què va fer?

-L'hi vaig dir a un amic historiador, Miguel Giribets -que va descobrir l'observatori solar més antic d'Europa no gaire lluny d'aquí, a Oliete-, i ell ho va comunicar a la Universitat de Saragossa. Immediatament em va telefonar la catedràtica Pilar Utrilla: «Si el que explica és veritat, demà mateix tinc una reunió amb Madrid», em va dir.

-Les 12 figures de les Cuevetas de Poyuelo són ara bé d'interès cultural i patrimoni de la humanitat.

-Formen part d'un conjunt de pintures conegudes com a art llevantí i tenen uns 7.000 anys d'antiguitat. Arran d'això vaig investigar més i vaig descobrir dues pintures més que estan sense protegir ni investigar perquè no hi ha recursos.

-La seva estada al Baix Aragó també està arribant al final.

Notícies relacionades

La FNAC d’El Triangle s’acomiada avui amb grans rebaixes

Un terç d’escoles bressol públiques amb la climatització avariada

-Fa dos anys que investigo sense cap suport i no tinc recursos per seguir; a més, trobo a faltar la meva parella i els meus pares em necessiten. Però estic satisfet d'haver contribuït a la difusió d'aquest patrimoni. No és habitual que a nivell científic es reconegui el treball d'una persona que, sense ser arqueòleg ni titulat, ha contribuït que es coneguin i es protegeixin unes pintures mil·lenàries en risc de degradació.

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil o a e-periodico.cat