Alberto Fernández Díaz: «Em va doldre que Quim Forn entrés a la presó»

Ho fa en una cafeteria a pocs metres de la plaça de Sant Jaume, espai que va ser la seva casa política durant gairebé tres dècades com a regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona. Cap de llista en quatre ocasions –l’última el 2015–, Fernández Díaz va aconseguir els millors resultats del seu partit al consistori amb els nou regidors aconseguits el 2011. Es va retirar de la primera línia política el 2019. I abans va ser diputat al Parlament durant quatre anys i president del PPC entre 1996 i 2003.

En la seva dilatada trajectòria, sempre des de l’oposició, va pactar tant amb Xavier Trias (CiU), com amb Pasqual Maragall (PSC). «Arribar a acords amb independentistes no et fa independentista; fer-ho amb el PSC no et fa socialista», defensa el popular, germà de l’exministre Jorge Fernández Díaz. «Eren acords bons per a la meva ciutat i per als barcelonins: jo per Barcelona pactaria amb el diable», afirma. I de fet ho va fer, segons l’opinió d’alguns dins del seu partit, al donar suport a algunes propostes d’Ada Colau. «Poques», matisa amb humor, abans de remarcar que la relació amb l’exalcaldessa dels Comuns va ser «la més antagònica i dura» que va mantenir mai amb un alcalde de la ciutat.

Presumeix d’haver prioritzat sempre la seva ciutat per sobre de les sigles, tot i que admet que no sempre va ser un camí senzill. «En política s’ha de ser valent, no només per discrepar amb l’adversari, sinó també per coincidir», remarca. Al seu entendre, el veritable "coratge" consisteix a "fer pedagogia amb els propis", a explicar per què has pactat alguna cosa fins i tot amb qui pensen diferent. Això sí, posa sobre la taula que els acostaments per arribar a acords amb Trias van acabar quan va començar el procés. «Ho va distorsionar tot, les relacions personals i la mateixa política», lamenta.

Tots dos escenaris els va viure en primera persona. En el seu comiat del consistori, el 2019, Fernández va sorprendre al dedicar unes paraules a Quim Forn,un dels líders independentistes empresonats pel referèndum de l’1-O. Abans de ser conseller d’Interior amb Junts el 2017, Forn havia sigut regidor a Barcelona durant més de dues dècades. «Em va doldre que entrés a la presó», admet sense objeccions. Per això ho va esmentar aquell any en el seu adeu, quan el Tribunal Suprem va condemnar Forn a deu anys de presó per sedició. Dos anys després, el dirigent independentista va ser indultat. «Tothom ha de ser responsable dels seus actes, però jo no trobava satisfacció ni calma veient-lo a la presó», apunta.

«Hi va haver gent de la meva òrbita que no ho va entendre»,confessa, però el reivindica com «un gest de convivència» i «reflexió obligada» en aquells temps. La seva relació amb Forn va més enllà de la política: es remunta a la universitat, on van coincidir en debats estudiantils malgrat militar en sindicats diferents. També van comportar els seus anys en les joventuts, quan ell militava en les del PP i Forn a les de CiU. «Hem vist créixer els nostres fills», resumeix, per remarcar la proximitat personal que els uneix.

El terrorisme d’ETA

L’exlider del PPC resta importància a la polèmica que va despertar llavors el seu gest de recordar Forn. «¿Què he de demostrar jo sobre l’espanyol que soc, si vaig penjar una bandera d’Espanya al balcó de l’Ajuntament davant 4.000 ‘hooligans’ [independentistes ] o si ETA va estar a tres hores d’assassinar-me?", replica. El primer episodi va ser un fet anecdòtic, que va passar el 2015 i li va provocar una picabaralla amb el llavors tinent d’alcaldia dels Comuns, Gerardo Pisarelo. El segon el rememora com una de les experiències més dures de la seva carrera política: «M’he passat anys vivint amb por». El 2001, la Guàrdia Civil va frenar per hores el seu intent d’assassinat amb un test bomba al sortir del seu portal. 

Un any abans, ETA havia matat dos regidors del PPC: José Luis Ruiz Casado i Francisco Cano. «Recordo com si fos ahir el 21 de setembre i el 14 de desembre. Són dates que tinc gravades a foc», diu amb emoció. «Són els pitjors moments que m’ha donat la política». Durant 23 anys va viure amb escorta policial, tot i que la seva por principal sempre van ser els seus fills. Durant anys els recollia a dos metres de la sortida del garatge o els feia creure que jugaven a un "joc" quan baixaven al pàrquing per agafar el cotxe: amagar-se rere les columnes i comptar fins a 20. Ho feia per evitar que els arribés l’ona expansiva en cas d’explosió.

Tornada a l’advocacia

Fernández Díaz té tres fills. Fins fa poc més d’un mes també tenia un gos, un pastor alemany, que va morir després de 13 anys d’«alegries infinites». Des de fa sis anys, cada dia el treia a passejar al matí. No podia fer-ho quan es dedicava a la política, però ara que ha tornat a treballar en l’ advocacia, la seva professió, té més llibertat. També pot estar més temps amb els seus fills, però reconeix que ara ja s’han fet més grans i és complicat fer-ho. De la política, el que més troba a faltar és poder fer «coses útils» per la seva ciutat. Per això, compagina la seva tasca com a advocat amb la presidència de Barcino 5G, un ‘think tank’ dedicat a elaborar propostes per a Barcelona.

Notícies relacionades

Un àudio destapa les maniobres de Koldo i un oficial de la Guàrdia Civil imputat per ajudar un empresari a Algèria

Les flames no donen treva a Zamora i Lleó i s’acarnissen amb Lugo

Però si en alguna cosa inverteix temps és en el seu equip de futbol: l’ Espanyol. De fet, actualment és patró de la Fundació de l ’RCDE. En la seva època a l’Ajuntament tenia un ritual clar: «Quan entro al camp soc periquito abans que regidor». Per això, mai ha sigut de llotges. «Allà no es pot cridar», es justifica. La seva altra passió són les motos. Com li passa amb l’Espanyol, el vehicle li ha donat «algun ensurt» i un «sinfí d’alegries». Una frase ho resumeix bé: «La moto a Barcelona és mobilitat i, a la muntanya, llibertat».

Quan era regidor, en l’època de Colau, la va arribar a convidar diverses vegades a «anar de paquet» amb ell per veure el «perill» de ser motorista en aquesta gran ciutat i per convèncer-la de permetre que circulessin pel carril bus. Mai va acceptar la proposta, però sí que ho va fer la seva tinenta, Pisarelo, quan el popular el va convidar a anar junts a veure l’Espanyol després de la disputa per les banderes del 2015. «En política són importants aquests gestos: després de la tensió, mantenir el respecte i el bon tracte malgrat la discrepància absoluta».