El gran dia de Luis Le Nuit

A Luis Le Nuit l'espera una jornada frenètica. A les set del matí s'haurà apostat, el primer, a la cua de la sala Razzmatazz. Al migdia li guardaran el torn perquè es pugui absentar una estona, anar a la perruqueria a compondre's un tupè a l'altura de la circumstància i tornar. I a les vuit, quan la sala del carrer Almogàvers obri la porta, sortirà corrent, impetuós, per ocupar la millor posició, davant de l'escenari, i assistir per 39a vegada a la seva vida a un concert de Morrissey.Luis Le Nuit (al carnet del videoclub, Luis Marín Zamora) ha convertit la seva devoció per l'artista de Manchester, exlíder de The Smiths,

en una -si no la- raó per viure. Que lluny que estava d'imaginar-se una cosa així quan, sent un xaval, un amic del col·legi li va passar un casset amb la cançó Bigmouth strikes again. El cupido de la música, amb les seves corxeres com fletxes llançades pels cops de guitarra de Johnny Marr i la veu queixosa de Morrissey, li va tocar de ple.

Avui Luis Le Nuit té 41 anys, una feina de responsabilitat en una empresa de segells («pagat», «urgent», «fràgil», aquestes coses) i moltes nits i un notable prestigi com a DJ, al mateix Razzmatazz i en altres locals. És un fan de dalt a baix, i com que avui és un dia crucial perquè ve l'ídol a la ciutat, Esther Lopera anirà rere seu filmant-ho tot. L'Esther, periodista i amiga del Luis, roda un documental, MOZ and I -produït per La Chincheta i en procés de finançament a Verkami-, en què aborda els coms i perquès dels fans, les seves pulsions i angoixes. La idea va sorgir després de l'anterior actuació de Morrissey a Barcelona, a penes l'octubre passat, al Sant Jordi Club. Mentre sonava Every day is like sunday, el nostre home es va sentir flotar, va pujar als cels del prosceni i de sobte es va trobar abraçat a la seva deïtat, que li acabava de dir «amic» (paraula que va resultar molt útil perquè els de seguretat no el fessin fora a hòsties). «Em van caure dues llagrimotes

-recorda l'Esther- veient el Luis a l'escenari perquè sabia el que aquell moment significava per a ell. Llavors vaig pensar que la relació Luis-Morrissey mereixia ser explicada, ja que tots els que estimem la música i que hem sigut o som fans podríem veure'ns-hi reflectits. Solem relacionar el fenomen fan amb l'adolescència, però… ¿qui no vol sentir la vida amb tanta intensitat, eternament?».

Al Luis la paraula intensitat li queda petita i la humitat encara li desborda els ulls parlant d'aquell instant de comunió. Hi ha hagut altres aproximacions a Stephen Patrick Morrissey. El 1999, en un xou a Anglaterra, va fer el cim i va arribar fins a l'escenari. «Em vaig agenollar i li vaig agafar la mà. Però m'he l'he fotut moltes vegades intentant saltar». I, una mica atabalat pel frenesí emocional de les hores anteriors, encara no sap què pot passar avui. És conscient que tot depèn, gairebé, d'una «alineació de planetes», que les condicions es donin per repetir l'instant de proximitat. «No em vull emportar una desil·lusió, hi aniré sense ansietat».

Les hi passa totes

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

Costa creure'l. Té més de 200 cedés de The Smiths i Morrissey, i no sé quants vinils més. I fins i tot un disc d'or que, sospita, va empenyorar Mike Joyce, el bateria, en un període de gran crisi. La seva casa és un museu. Morrissey habita als passadissos, el saló, el dormitori, el lavabo. «És una mica malaltís -admet-, però no ho puc evitar». Sent una empatia fora de sèrie per Morrissey. I està segur que ell el reconeix, sap qui és després d'aquella abraçada i d'haver-lo vist tantes vegades a primera fila, en una de les quals li va regalar una samarreta del Barça amb el seu nom. Accepta que el seu adorat s'ha tornat «maniàtic, sembrador de discòrdia i rondinaire», però les hi passa totes, és incapaç de mostrar-s'hi crític.

Tan gran predilecció ve, revela el Luis, d'una joventut «tempestuosa», molt marcada per la mort del seu pare mentre feia la mili. Ell, a més, li havia comprat el seu primer casset de The Smiths «al Pryca de Badalona» quan era un xavalet, i per al buit de la seva desaparició va trobar refugi en aquella música i els seus versos plens de suplicis i cicatrius. «De les seves cançons, la meva favorita és Heaven knows I'm miserable now, i ara, gràcies a ell, puc dir que no em considero un miserable».