Anar al contingut

BARCELONEJANT

La ciència de l'excepcionalitat

ELOY
Carrasco

Tot va començar en un carreró del Raval. L'anarquia sonora de CaboSanRoque, el seu orfenat d'objectes descontrolats, va trobar la seva acta fundacional dins d'un calaix gran abandonat a la via pública. El trasto era al carrer del Notariat, i un adhesiu informava que havia viatjat des de l'Uruguai amb una família d'emigrants a bord del Cabo San Roque, el febrer del 1967. Passat per les mans de Laia Torrents Roger Aixut, allò es va convertir en un contrabaix. La berra i la seva rítmica gravetat van marcar, almenys metafòricament, el compàs de l'inici de l'odissea del grup. Era l'any 2001.

Laia Torrents, enginyera industrial i teclista de la banda, i Roger Aixut, arquitecte i ara guitarrista, tots dos de Barcelona, s'han embarcat en una travessia anomenada La cobla patafísica amb els seus «collages mecànics sonors», que així anomenen els innombrables enginys que han construït i que els han anat acompanyant en els seus concerts tots aquests anys. El que aquests dies va amb ells on the road es coneix com Tres tristos trons, i conté -a més d'una infinitat de circuits electrònics, relés, electrovàlvules, pistons i electroimants- una màquina d'escriure i llaunes d'un DDT mexicà. Altres vegades els han secundat de gira l'Arbre d'olles de peltre, la Secció de paelles i la Rentadora polifònica.

No són mers figurants estètics, o sorollosos jocs de paraules com la Desafinaducha de Les Luthiers. Darrere d'aquests noms hi ha un suport molt real de la música de CaboSanRoque, potser el grup més estrany de l'escena barcelonina («jo em pensava que érem normals», apunta el Roger), amb sis discos publicats i una formació minvant, dels nou d'aquell 2001 a la parella d'avui. I les màquines, que sempre hi han estat i que ara poden veure's, fins al 12 d'abril, en una exposició a Arts Santa Mònica. Entres, prems el botó vermell i comença la simfonia dels ginys, que han sigut minuciosament preparats per la Laia i el Roger, en ocasions durant un any i mig. I després van explicant que eren dels que no sabien penjar un quadro a la paret.

De les galetes a la música

Així va passar -un any i mig de feina- amb l'Orquestra mecànica de la França Xica, un trasto per a bocabadats, resultat del que va ser la maquinària d'una de les línies de producció d'una fàbrica de galetes que va passar a millor vida i que ells van convertir en una sorprenent factoria de música, que a vegades fascina els nens que hi entren a tafanejar i a vegades els espanta. Avisen que no els serveix qualsevol objecte. «No fem reciclatge. La vida passada de les coses condiciona el seu so i aquella llauna de DDT té una vida anterior», puntualitza Laia, escorant el vaixell cap a l'altre gran concepte del moment present de CaboSanRoque: la patafísica.

La patafísica, abreujant bastant, és la ciència que estudia les solucions imaginàries i les lleis que regulen les excepcions, amb una paternitat que s'atribueix a Alfred Jerry, dramaturg francès del segle XIX que va morir jove (34 anys) però segons sembla s'ho va passar molt bé (acostumava a passejar per París amb un revòlver al cinturó, i el van veure fer-lo servir més d'una vegada quan es passava amb l'absenta) i va portar a l'extrem el seu esperit burleta (al llit on agonitzava, l'últim desig que va demanar als amics va ser un escuradents).

En el món normal, la música seria Pablo Alborán; en el món patafísic, CaboSanRoque. De carrer. En virtut de la ciència de les excepcions. «Nosaltres -afirma el Roger- esperem sempre ser els millors CaboSanRoque del món». «Ens queda molt per investigar, això porta temps i ens anem inventant el camí perquè el nostre és un llenguatge únic», s'hi suma la Laia.

I tots dos marxen corrents cap a Gràcia, on han quedat amb els amics de sempre per veure el partit del Barça. Amb Messi en dansa, la patafísica es desborda.