Carlos Palacín: "El rugbi atrapa dins i fora del camp"

Carlos Palacín (Barcelona, 1988) és el president del Químic Equip de Rugby (QER). Jugador en l'equip sènior, la bandera del club, s'entrena dues vegades per setmana al camp de la Teixonera (Granja Vella, 10-12) i compagina el paper de president amb el seu treball en una fundació.

-¿Com va arribar al QER?

-Fins als 17 anys jugava a tennis. Quan em vaig cansar un company de classe que jugava aquí em va comentar que podia provar amb el rugbi. Vaig venir, em va encantar l'esport i l'ambient, i m'hi vaig quedar.

-I ara és el president.

-Va ser molt curiós. Al cap de poc temps de començar a jugar, col·laborava en l'organització dels viatges de l'equip. Em van proposar entrar a la junta directiva i vaig acceptar. Quan l'anterior president va haver de mudar-se a una altra ciutat, em va invitar a sopar a casa seva i em va dir que li hauria agradat que jo fos el nou president. No ho oblidaré mai.

-Sis anys com a president d'un club fundat fa 15 anys.

-És molt. L'any passat vam convocar eleccions, però no s'hi va presentar ningú i em vaig quedar jo. M'encanta ser president del QER.

-Aquest és un club d'aficionats.

-Ens mantenim a través de la col·laboració dels jugadors. Si són majors d'edat paguen una quota de 30 euros al mes; si són menors, 20. Tot va destinat al club. Ni els entrenadors ni els membres de la junta cobren per treballar aquí, encara que el retorn que ens dóna en altres aspectes sempre ho paga tot.

-¿Quins aspectes?

-Tenir una família paral·lela. Qui treballa aquí ho fa perquè hi disfruta. A més, el rugbi és un esport en què les individualitats estan molt diluïdes. Es necessita el treball col·lectiu o perds el partit.

-També es reben cops.

-Bé, sí, encara que la imatge de joc violent és molt equivocada. El contacte físic és part del joc i està estrictament regulat. La primera vegada que jugues un partit i et fan un placatge, hi ha dues reaccions. Una és la de m'encanta, però ho miraré per la tele, i l'altra és quan t'aixeques i te'n vas a buscar una altra pilota.

-És clar quina de les dues ha experimentat.

-Al principi és normal tenir por, però la sensació desapareix amb el temps. El rugbi t'atrapa, tant dins com fora del camp. És una gran escola de vida.

¿Per què?

-És un dels pocs esports on, per guanyar, s'ha de passar la pilota cap enrere. Si comences a córrer sol, t'acabaran placant. Els 15 jugadors d'un equip són importants. És un esport amb forts valors socials, entre companys i més entre rivals.

-¿Entre rivals també?

SEnDSí. Cada partit es compon de dos temps de 40 minuts. Però, quan se surt del camp, encara hi ha un tercer temps que es juga a fora. És una tradició tan forta que ningú la trencaria. L'equip de casa convida a menjar i a beure els visitants i l'àrbitre.

-Un tercer temps en tota regla.

-És una prolongació del partit. S'acabi com s'acabi al camp, després beuràs amb la persona que t'ha placat i el més probable és que el felicitis per l'acció. És un codi entre la gent del rugbi. Ens coneixem, establim amistats. I aquesta manera de fer funciona fins i tot amb els equips dels nens de cinc anys.

Notícies relacionades

Medalla d’Or a Clos, Hereu, Trias i Colau pel seu llegat com a alcaldes

TMB licita l’assegurança del Tramvia Blau per 30.000 euros

-¿Cinc anys i jugant a rugbi?

-Sí, i s'ho passen més bé que ningú. Tots els nostres equips, menys el sènior, tenen com a principal objectiu crear bons jugadors, que s'enganxin al rugbi i que, per tant, no se'n vulguin anar als 18 anys. Els necessitem per poder sobreviure. Guanyar ve després.