La primera foto feta a Espanya

Ala cantonada del carrer del General Castaños amb Pla de Palau van tenir lloc dos esdeveniments que han passat, cada un de diferent manera, a la història. Des del terrat del que ara és un hotel es va captar la primera fotografia realitzada a Espanya

-hi ha una placa- i allà, en un bar dels anys 70, Heinz Chez es va aturar per prendre's una copa o un cafè abans de ser capturat per haver mort un guàrdia civil. Chez, el verdader nom del qual era Georg Michael Welzel, va ser condemnat a mort. Moriria uns minuts abans que Salvador Puig Antich.

Trobo a la cantonada un nou restaurant i una dona, Mariela Vargas, amb ganes de convertir-la en un lloc emblemàtic, un lloc de parada, i no només un pont entre el Born i la Barceloneta. M'explica tot el que es podria fer si els veïns es posessin d'acord i la llista és llarga. Hi ha música, fa olor de cafè i de graella argentina. Davant de  Negro Carbón, hi deambulen tots els turistes que arriben a la ciutat.

Un acte multitudinari

Segons sembla, la cantonada ara no és fotogènica ni parada de fotògrafs. Ningú dispara a l'antiga Llotja, que és el que va quedar immortalitzat en aquella primera imatge, un 10 de novembre de 1839. Era un dia ennuvolat i ventós, com ahir, i tocava la banda. A les cròniques es llegeix que la multitud va assistir a l'acte que havia d'esmorteir aquella sensació que aquí tot l'important era estranger i que aquesta era només terra de traductors. «Plorem, doncs, i traduïm», va escriure Larra el 1836.

Llegeixo a Historia de la Fotografía en España, de Publio López Modéjar, que va ser iniciativa de l'Acadèmia fer la primera demostració pública del daguerreotip, a càrrec de Ramón Alabern. El Diario de Barcelona va advertir als que es posessin a les finestres de la Llotja i de la casa Xifré que s'havien d'apartar en el moment indicat perquè la seva «indocilitat» seria registrada per sempre. L'acte de fotografiar va durar 22 minuts i no sabem si algú va quedar embadocat perquè la fotografia s'ha perdut, així ho cita l'autor.

Ahir no havia ningú en pausa: tots anaven i venien com formigues a l'estiu. El tràfec turístic contrastava amb el silenci dels carrers de Llevant, Duana, Ócata, per on no circulava ni una ànima.

Caminar en soledat a dos minuts de la marabunta és un plaer oblidat en aquesta ciutat i un senyal de la veneciació de Barcelona. A l'hotel Santa Marta, obert el 1953 en ple auge de la migració que arribava del sud d'Espanya per l'estació de França, Agustín atribuïa el silenci al tancament del Govern Civil i a la marxa a mig gas de l'estació.

Notícies relacionades

L’AMB licitarà per 800 milions la concessió d’aigua a vuit ciutats

El Tast a la Rambla avança al maig el seu festival gastronòmic

L'edifici del Govern Civil és un altre edifici cadàver de Barcelona. Polsegós, escrostonat i finestres tancades, encara hi ha senyals de l'Espanya puixant, quan donaven 2.500 euros pel naixement d'un fill o per una adopció. Ningú es va molestar a treure el cartell que treu el nas ara per una vidriera bruta.

Tornava a l'oasi, al carrer del General Castaños. Als balcons, hi ha plantes, estan cuidades. «Hi viuen veïns, ja grans», em deia el propietari d'un taller. Observava la cantonada a 200 metres: no s'aturava la riuada de nois i noies en un itinerari que no està escrit, però que els porta tots als mateixos llocs.