La primera foto feta a Espanya

Ala cantonada del carrer del General Castaños amb Pla de Palau van tenir lloc dos esdeveniments que han passat, cada un de diferent manera, a la història. Des del terrat del que ara és un hotel es va captar la primera fotografia realitzada a Espanya

-hi ha una placa- i allà, en un bar dels anys 70, Heinz Chez es va aturar per prendre's una copa o un cafè abans de ser capturat per haver mort un guàrdia civil. Chez, el verdader nom del qual era Georg Michael Welzel, va ser condemnat a mort. Moriria uns minuts abans que Salvador Puig Antich.

Trobo a la cantonada un nou restaurant i una dona, Mariela Vargas, amb ganes de convertir-la en un lloc emblemàtic, un lloc de parada, i no només un pont entre el Born i la Barceloneta. M'explica tot el que es podria fer si els veïns es posessin d'acord i la llista és llarga. Hi ha música, fa olor de cafè i de graella argentina. Davant de  Negro Carbón, hi deambulen tots els turistes que arriben a la ciutat.

Un acte multitudinari

Segons sembla, la cantonada ara no és fotogènica ni parada de fotògrafs. Ningú dispara a l'antiga Llotja, que és el que va quedar immortalitzat en aquella primera imatge, un 10 de novembre de 1839. Era un dia ennuvolat i ventós, com ahir, i tocava la banda. A les cròniques es llegeix que la multitud va assistir a l'acte que havia d'esmorteir aquella sensació que aquí tot l'important era estranger i que aquesta era només terra de traductors. «Plorem, doncs, i traduïm», va escriure Larra el 1836.

Llegeixo a Historia de la Fotografía en España, de Publio López Modéjar, que va ser iniciativa de l'Acadèmia fer la primera demostració pública del daguerreotip, a càrrec de Ramón Alabern. El Diario de Barcelona va advertir als que es posessin a les finestres de la Llotja i de la casa Xifré que s'havien d'apartar en el moment indicat perquè la seva «indocilitat» seria registrada per sempre. L'acte de fotografiar va durar 22 minuts i no sabem si algú va quedar embadocat perquè la fotografia s'ha perdut, així ho cita l'autor.

Ahir no havia ningú en pausa: tots anaven i venien com formigues a l'estiu. El tràfec turístic contrastava amb el silenci dels carrers de Llevant, Duana, Ócata, per on no circulava ni una ànima.

Caminar en soledat a dos minuts de la marabunta és un plaer oblidat en aquesta ciutat i un senyal de la veneciació de Barcelona. A l'hotel Santa Marta, obert el 1953 en ple auge de la migració que arribava del sud d'Espanya per l'estació de França, Agustín atribuïa el silenci al tancament del Govern Civil i a la marxa a mig gas de l'estació.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

L'edifici del Govern Civil és un altre edifici cadàver de Barcelona. Polsegós, escrostonat i finestres tancades, encara hi ha senyals de l'Espanya puixant, quan donaven 2.500 euros pel naixement d'un fill o per una adopció. Ningú es va molestar a treure el cartell que treu el nas ara per una vidriera bruta.

Tornava a l'oasi, al carrer del General Castaños. Als balcons, hi ha plantes, estan cuidades. «Hi viuen veïns, ja grans», em deia el propietari d'un taller. Observava la cantonada a 200 metres: no s'aturava la riuada de nois i noies en un itinerari que no està escrit, però que els porta tots als mateixos llocs.