Qüestió de temps

Dimecres, 9 d'abril, Provença amb Pau Claris, cap a les 13.00 hores: «¿Però on vas? Que gairebé t'atropello, ¡¡¡puta!!!». L'autora de la frase és una dona que condueix un Peugeot familiar, i la receptora dels seus insults és una ciclista d'uns  25 anys i que pedaleja sobre una bici de carreres antiga, amb cistellet al darrere. Totes dues coincideixen a la cruïlla. La conductora gira, i la jove avança de cara, en sentit Besòs, pel carril bici de doble direcció que uneix Sant Martí amb Sants al llarg de 4,5 quilòmetres. Conformen una postal tan desagradable com habitual a Barcelona: el coneixement de l'ordenança de circulació és tan nul com llunyana l'acceptació total de la bicicleta.

Els que ara tinguin uns 50 anys se'n recordaran bé d'aquells primers anys 80 en què la DGT va decidir que s'havia acabat això d'anar en moto sense casc. Va caldre que passessin uns quants anys perquè aquella iniciativa arrelés. Avui, si es veu un motorista amb els cabells al vent, el més normal és seguir-lo amb la mirada, fer que no amb el cap i assenyalar-lo perquè tothom el vegi. De la mateixa manera, la bici requereix un canvi generacional, però sobretot demana polítiques adequades perquè deixi de ser un destorb per a una part -de mida indeterminada- de la societat, que segueix pensant que no és més que una joguina de cap de setmana.

El primer carril bici de la capital catalana es va inaugurar a principis dels anys 90. És a la Diagonal, i és el que neix a Francesc Macià en sentit Llobregat. Cada passadís, que avui comparteixen tant ciclistes com corredors, disposa de 180 centímetres, un erm d'aigua beneita si es compara amb l'actual dibuix dels corredors reservats a aquest creixent col·lectiu: a penes arriben al metre d'ample quan el que recomanen són 150 centímetres.

Voler i poder és el que marca la gestió municipal del ciclisme urbà. CiU està fent un esforç encomiable a l'intentar modificar l'urbanisme d'etapes pretèrites, en què el creixement industrial barceloní va convertir la via pública en un terreny motoritzat amb vessants residuals per al vianant. Els projectes de millora de Balmes, Paral·lel, la mateixa Diagonal, Glòries, General Mitre o els passeigs de Gràcia i Sant Joan acrediten aquesta voluntat de treure-li espai al cotxe per donar-ne  al vianant. Es podria dir que Trias és, en cert sentit, el Robin Hood del passejant. ¿Però també de la bici? S'han deixat escapar oportunitats d'or, com la millora integral de la Ronda del Mig, on un carril bici a la mitjana hauria estat de gran ajuda. Se segueix apostant pels carrils de dos sentits, quan pedalejar amb els cotxes de cara resulta de tot menys agradable. La discontinuïtat de la xarxa manté alguns punts preocupants. La connexió amb els barris de muntanya és pràcticament nul·la. La nova ordenança, ara en discussió a l'ajuntament, deriva tota la responsabilitat del seu compliment a la Urbana, que s'encarregarà d'anar fent fora a poc a poc els ciclistes de les voreres.

La ciclista té raó

Notícies relacionades

L’atropellament revifa el malestar veïnal a Cornellà pel trànsit

BCN no multarà les prostitutes i castigarà més els clients

Un dels grans objectius del pla de mobilitat 2013-2018 elaborat pel consistori en l'últim any i mig és que la quota del cotxe passi així del 26,7% del total de la mobilitat al 21,1%. La crisi també hi ajudarà, però només s'aconseguirà mimant el transport públic, el vianant i la bici.

I per cert, respecte de la història que obre aquest reportatge, la conductora no té raó. La ciclista té verd, i el cotxe és qui ha de cedir el pas a la ciclista.