Bàrcino, una atípica ciutat de rics

El debat generat per la proposta de modificar la visió vigent des del 1835 del cor de la Barcelona romana, el temple d'August i el fòrum de la ciutat, no és casual. Des de ja fa uns anys, el coneixement acumulat al llarg del segle XX sobre l'antiga Bàrcino està subjecte a replantejament, i comença a sumar elements que obliguen a redibuixar la visió que en tenim, davant l'evidència que ens trobem davant d'una ciutat estranya, que no té res a veure amb la concepció reduïda i «absolutament abstracta» vigent fins fa poc, en paraules del responsable del Seminari d'Història de Barcelona municipal, Ramon Grau.

I aquest debat ha trobat el seu estímul en el marc del Pla Bàrcino de l'Ajuntament de Barcelona, que a més a més de donar una nova empenta a la investigació, en una aposta personal del regidor Jaume Ciurana, ha vetllat per uns nivells de transparència i difusió pública insospitables fins fa només tres anys. El seu màxim exemple és l'obertura a la web de la Carta Arqueològica i les iniciatives de debat del Museu d'Història.

Els fronts s'acumulen: es dubta del temple i el fòrum, s'admet que des de la fundació hi hauria barris planificats fora de les muralles i un suburbi portuari potent, es descarta l'aqüeducte de Collserola, es comença a redescobrir el paper clau de l'àrea de Sants Just i Pastor, es descobreix la desmesurada dimensió de les vivendes i equipaments de l'interior de les muralles, s'entén com Bàrcino es va transformar en una capital visigoda primer i en la de tot el país després...

El resultat: l'evidència, explica Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino, que la Colònia Julia Augusta Paterna Faventia Barcino es, malgrat la seva petita dimensió (encara que no tant com es creia), una ciutat atípica: «Barcino és una ciutat estranya, potent i estranya, amb domus luxoses, amb una vil·la com la de la Sagrera luxosíssima, sense vivendes de gent humil dins de les muralles, amb tres termes públiques, i termes privades a cada domus...» És, explica Julia Beltrán de Heredia, conservadora en cap del subsòl del Museu d'Història de Barcelona (Muhba), «una ciutat molt petita en metres quadrats però molt potent, que neix per controlar el territori, el que ve de l'interior, i del mar i la producció de vi; una ciutat de rics». Un territori que arribaria fins als assentaments agraris del Llobregat i el Besòs. Una metropolitana Gran Bàrcino, diguem-ne.

Ciutat simbòlica

«És una ciutat ideològica, simbòlica, de marcar el territori; no em fa por pensar que tingui més d'una zona amb espais públics; la nostra primera proposta el que fa és obrir el debat», apunta Hèctor Orengo, que juntament amb Ada Cortés ha plantejat una nova ubicació de tot o part del fòrum. «Estem en un moment molt interessant, en què hi ha l'oportunitat de replantejar el coneixement previ sense que hi hagi una teoria que ofegui el debat. La discussió sobre el temple demostra la debilitat del coneixement que teníem fins ara, que es basava en la descripció de Celles en el primer terç del segle XIX i que es va seguir acceptant per l'autoritat de Josep Puig i Cadafalch, que la va fer seva», apunta al seu torn Ramon Grau.

En aquest debat, el Muhba, que va acollir la presentació de la teoria d'Orengo i Cortès, ha decidit actuar com a estímul, no com com a fre. «El Muhba ha de tenir l'actitud d'una institució dinàmica: obertura i prudència. Com a centre d'investigació ha de ser una plataforma per al contrast dels treballs que tinguin un fonament científic, i és bo que s'obri al debat sobre els interrogants que hi ha, i com a institució museística ha de ser més pausada abans de canviar el seu discurs, i esperar que hi hagi consens», estableix el seu director, Joan Roca.

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

Mentre al Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia es treballa per la difusió d'aquest debat (difonent amb una rapidesa inversemblant fins fa poc, des de la seva web i Twitter, excavacions en marxa i projectes en progrés com els nous models 3D de la ciutat), es proposa treballar sobre la muralla i sobre el fòrum. «És un dels grans desconeguts de Bàrcino. Però no es tracta d'un projecte faraònic, no parlem d'aixecar la plaça de Sant Jaume, sinó d'un estudi històric, arquitectònic, de planimetria, de revisar teories. I després del 2016 ja ho veurem», avança Carme Miró.

Una certa frivolitat

Això sí, la reobertura del debat i la recuperació de l'interès públic han donat pas també a una certa frivolitat («una hipòtesi de treball necessita de 10 o 12 anys perquè circuli per la comunitat científica, es contrasti, s'ampliï i se sedimenti», adverteix Beltrán de Heredia), que des del Servei d'Arqueologia i el Muhba es vol evitar al posar en total quarantena, per exemple, les hipòtesis sense fonament que situen, per exemple, un no localitzat amfiteatre a Santa Maria del Mar o al Pi. Encara que això no vol dir que hi hagi grans incògnites excitants. Per Miró, per exemple, «Montjuïc és l'assignatura pendent; falta una revisió a fons dels nuclis ibers al turó de la Rovira i Montjuïc, i del Montjuïc romà; alguna cosa hi ha allà».