El buscador de paraules

El que resulta més sorprenent de l'hivern no és que caigui la neu, sinó que la nit caigui tan aviat. A les sis de la tarda la foscor avança i encara ens queden moltes hores fins a capbussar-nos en un oceà de sopa o en les últimes copes de la matinada. En aquesta hora gèlida, a la vora del crepuscle, travesso el Vallès per carreteres secundàries. La silueta humana ha desaparegut de les voreres i la llum ataronjada dels fanals de vapor de sodi proporciona al passejant un nostàlgic estremiment. Fins i tot els bars estan buits. El Barça es deu estar vestint a Amsterdam i entre la televisió i la xemeneia encesa sembla més excitant com crepiten els troncs.

Em dirigeixo a la biblioteca pública de Sentmenat. Una placa vora l'església indica que aquella és la plaça de Sant Menna, un eremita egipci que va ser martiritzat en la persecució de Dioclecià. A l'oest d'Alexandria s'aixeca l'actual monestir d'Abu Mena i al Vallès Oriental es rendeix culte a un sant taumatúrgic que curava ferides i malalties. Davant de l'església, la biblioteca pública de Sentmenat és el lloc més animat del poble. A la planta baixa els nens escolten contes, sens dubte una activitat molt més reconfortant que el present de crisi que sacseja les fàbriques de la comarca. A la biblioteca s'han reunit senyors i senyores per escoltar l'autor d'un llibre que han analitzat d'un en un. És el que també s'anomena un club de lectura. La lectura, que era fins ara una activitat limitada a la intimitat, es converteix en un acte col·lectiu. Unes 80 persones escolten, callen, pensen i parlen sobre una història impossible que, en teoria, ha de fer-nos una mica millors.

¿Què té la literatura quan s'escapa de les pàgines i es converteix en una vivència? ¿Què sent l'autor quan el lector se li acosta i li diu: «El que vostè explica aquí a mi també em va passar, però jo no vaig trobar les paraules per explicar-ho. Gràcies». Al finalitzar sonen aplaudiments i l'autor es posa vermell i se sorprèn. ¿Com es pot aplaudir un objecte com és el llibre? ¿Potser explicar històries falses mereix el reconeixement dels que viuen vides autèntiques? Els comiats d'hivern són breus però entranyables. Els assistents s'escampen per la plaça i se'n van del seu cor als seus assumptes. Una humil cervesa em torna a portar al bar abans desert. Ja són bastants els parroquians. Podrien veure el partit a casa seva, però s'estimen més sentir l'emoció col·lectiva del bar. En un llibre o en un partit de futbol el resultat sempre és incert, com aquests anys en què ens ha tocat viure.

Notícies relacionades

L’Ajuntament estudia com millorar la teleassistència en cas d’apagada

BCN estudia multar els crits i els altaveus amb fins a 60.000 euros

De tornada a la ciutat, les carreteres secundàries també estan més buides. Els polígons industrials mostren les seves façanes congelades. Solament els de Panrico resisteixen al fred sabent que encara els espera el fred més inclement de l'ERO i de la insolidaritat dels altres centres de producció de l'empresa. Per a ells els dònuts seran en el futur un simple forat al centre d'una pasta que presumia de ser la més fresca del barri. Panrico és avui el pa dels pobres. Aquesta sí que és una novel·la quotidiana que pocs autors afronten. Deu ser perquè potser tampoc troben les paraules oportunes per explicar el petit gran drama que comporta l'atur en empreses que estaven demostrant la seva competitivitat i que atenien una nombrosa demanda del producte. Panrico no és una marca: és una profecia per a ús i consum d'empresaris que han fet de la riquesa un objectiu que justifica enviar al carrer gent que s'ha passat dècades fotent-li al dònut. Encara és de nit, però per als treballadors sense feina serà difícil que torni a sortir el sol.

A l'arribar a casa l'autor adverteix que el Barça ha perdut, que cada vegada hi ha menys lectors, que l'hivern segueix sent una estació massa dura i que de ben poc serveixen les paraules quan s'enfronten a les xifres.