La pluja, aquella gran pintora

Diuen que el diluvi va durar 40 dies i 40 nits. Però la pluja d'aquest final de primavera sembla haver-se instal·lat aquí, com un animal domèstic que no ens vol deixar. No és una pluja torrencial, però és permanent. I això buida els carrers i les carreteres i construeix nous paisatges poc visibles en aquest Mediterrani que, d'aquí un mes, farà que la gent comenci a lamentar-se de la sequera i de la calor asfixiant.

La pluja menuda té moltes virtuts en la contemplació de les ciutats. Com si es tractés d'una paleta de colors, la pluja lenta fa que els vianants accelerin el pas i que els parcs siguin el més semblant a la muntanya. Camino precisament pels jardins del Turó i la sorra dels senderols s'enfonsa lleument sota els peus tranquils. Queden al meu pas les empremtes de les trepitjades, amb el taló més enfonsat que la punta de la sabata. Una forma natural d'evitar la relliscada. En la soledat del parc coincideixo amb el dibuix de les urpes d'algun ocell que ha aprofitat la falta de gent per anar a picotejar pel terra.

L'aigua de pluja no tan sols pinta paisatges sinó que també delata les obres públiques mal fetes. En algun lloc de la Ribera el plugim s'ha fet llac i la gent s'ha d'esforçar a fer marrada per no mullar-se els peus. Sens dubte l'asfalt, com que no drena com els antics carrers empedrats, és un recipient de pluges mortes i de passos vius.

A prop de Trafalgar un magatzem majorista ha deixat al carrer capses de cartró buides. La pluja ha convertit el cartró en una pasta marronosa i estranya. També les papereres semblen traspuar les aigües tèrboles pel mateix principi de les cafeteres. A l'església de Sant Pere i a la catedral, l'aigua indica el camí de les gàrgoles, sempre tan estàtiques i avui disposades a fer fora l'aigua dels sagrats terrats.

La pluja permanent deixa els parcs infantils convertits en un magatzem d'estructures immòbils. Sota les cadiretes dels gronxadors ha crescut un petit mar que no es buidarà fins que el sol l'evapori. Al passeig de Gràcia un assortidor intenta llançar l'aigua contracorrent. No hi ha res de més trist que un assortidor sota la pluja, una metàfora de l'orgull humà davant de la lenta erosió del cel.

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

Sota el cel gris la gent ret honors al paraigua, sens dubte un dels invents més antics de la humanitat. Però sembla que Barcelona es resisteix a fer servir barret. I això porta a les calbes brunyides, als estranys plecs dels diaris damunt del cap, però també ens porta la fascinació de les petites perles d'aigua que creixen i es multipliquen entre els cabells. Quan veig aquestes cares humides penso en aquella bonica cançó del 1970 queGeorge Roy Hill va aprofitar per al seuDos hombres y un destino.Allà vanPaul Newman iKa-tharine Rossal damunt d'una bicicleta antiga mentre sonaRain drops keep falling on my head. Sens dubte la gota d'aigua és la més efímera i perfecta de les joies. S'uneixen en les branques i es deixen morir sobre el terra per fer companyia a les altres gotes que travessen la ciutat en l'angle de les vorades. Una gota de pluja fa arabescos sobre l'aigua i pinta taques sobre la roba. Quan ens acostem al paraigüer sembla com si el paraigua fos una mena de gos estrany que s'espolsa la humitat de sobre. La pluja de primavera provoca sons màgics: l'espetegadissa de les gotes sobre la coberta metàl·lica d'una casa, el comentari inútil de la gent que intenta vèncer la pluja amb el seu lament i el xiulet de mal averany dels pneumàtics que enyoren el contacte amb la seva superfície natural.

A la pluja se l'ha d'acompanyar amb mirades. Cal deixar-la relliscar pel coll fins al calfred i cal olorar de prop la terra acabada de beneir per les seves gotes. Mentrestant, deixem que la ciutat s'eixugui, perquè no hi haurà més pluges de primavera fins a l'any que ve.