Doble vida d'una escultura

Una turista jugava ahir amb la seva filla al costat de l'escultura de Rebecca Horn a la platja de Sant Miquel, a la Barceloneta. Explicava que és la quarta vegada que visita Barcelona i que la formació de quatre cubicles oxidats i desencaixats, un sobre l'altre, la segueix fascinant. «Sempre és diferent». Una noia oriental s'acostava i oferia un massatge. Feia l'oferta amb veu cansada, sense especificar a qui ni com. La dona refusava la proposta i la noia seguia el seu camí per una platja buida, blau hivern i en calma un dijous al matí. Lluny, un surfista intentava domar les onades, però una vegada i una altra queia al mar.

A la placa oficial de l'escultura, la que van posar el 1992 amb motiu dels Jocs Olímpics, es llegeix que la peça porta per nom L'estel ferit. En canvi, en un dels cubs es veu que Rebecca Horn va anomenar l'escultura com a Lucero herido, en castellà. A ulls d'aquesta turista que, deia, no deixa de fotografiar la peça cada any i de molts experts en art, aquesta és una de les obres més interessants de totes aquestes escultures que, en la dècada dels 90, van canviar la cara de Barcelona.

Aquesta cronista havia anat a la vora del mar a buscar aquelles peces que van arribar amb els Jocs Olímpics i que avui, 21 anys després, el temps i l'ús han deteriorat. Fa un any, a la plaça de Pau Vila, de la paraula migjorn, una de les vuit peces de l'escultura Veles i vents, havia volat la i. Ahir era un dia ventós i tots els vents lluïen totes les seves lletres. Era una bona notícia. A l'estel sembrat a la platja no hi havia ni firmes ni dibuixos ni vidres trencats. L'estel ferit semblava, només ho semblava, sencer, d'una peça.

Assegut en un banc i observant la seva platja -a la Barceloneta el sentit de la propietat és palpable en els possessius-, un veí es queixava que «aquest estel» s'espatlla cada 15 dies. «Coses del salnitre, d'estar en un mal lloc. Moltes vegades està apagat», acabava dient i observava l'escultura amb expressió de desgrat. Al cap d'una estona, el veí s'aixecava, deia que no volia parlar més ni de vents ni d'estels ni tampoc volia revelar les raons que el motivaven a mirar amb rancúnia l'escultura immòbil.

Era un altre veí el que advertia que «aquests cubs atrauen problemes». «Al capvespre, amb llums o a les fosques, aquesta cosa és un punt de distribució de drogues», denunciava.

Notícies relacionades

Vigilants del metro, expedientats per un aldarull amb 4 joves després del Pride

El Govern troba bancs de sorra que podrien regenerar platges a BCN

Ho explicava i aquesta cronista recordava que, fa dos estius, les baralles es repetien gairebé diàriament a prop de l'escultura. Eren baralles de bogeria urbana. L'home deia que, al seu costat, alguns massatges acaben amb final feliç. Demanava anonimat perquè al barri tothom es coneix i perquè els lladres estan sempre a prop d'aquell monument. «Els atrau».

De dia, l'Estel ferit és el punt de reunió. Hi ha poca gent que en sàpiga el nom, però «als cubs» es troben amics, enamorats, cites a cegues que van començar a internet. Ahir, a prop de la turista, una altra dona també fotografiava l'escultura. No en sabien res de la doble vida de l'escultura, del que passa de nit amb els llums. O no.