El plaer ha estat nostre

Avui els hauria de parlar una vegada més de les coses que succeeixen a la Gran Barcelona. Però a vegades la ciutat ens queda petita. Passen cares desconegudes i no obstant sabem que alguna cara coneguda no tornarà mai. Dissabte va morir un amic de ploma i de mirada, de barcassa i de motocicleta, d'or i de copes. Es deiaAgustí Fancellii tenia 56 anys. Escrivia aEl Paísi se sabia totes les òperes de memòria. Li agradava l'harmonia i l'excés, el silenci compartit i la vehemència dels arguments. I reia i feia riure, amb aquella calma irònica que dóna l'amistat de temps. El 2002 li van donar el premi Ciutat de Barcelona, però en realitat va ser la ciutat de Barcelona la que va ser premiada per la presència d'Agustí.

Ell em va demostrar que es pot ser, comAlberti,mariner en terra. Ignoro d'on li va sortir la vena de navegar pels canals francesos. La primera vegada que vaig pujar a unapenichede lloguer seguint les rescloses ovalades del baró deRiquetal llarg del canal de Midi, ell feia de patró i jo de cuiner. Ell amb la seva gorra de llop de riu i jo amb el davantal blanc i la gorra cilíndrica. A bord d'aquellapenicheviatjaven, entre els seus i els meus, cinc fills que sumant l'edat de tots no arribaven als 10 anys. A l'atracar a la riba, miràvem la nit a través del vidre de les últimes copes de la matinada.

Allà va ser on li li vaig dir -i l'hi vaig repetir sempre- que era com Mercutio, el personatge queShakespeareva concebre per aRomeu i Julieta.Mercutio iFancelli eren homes de pau i de cultura, d'amor a les paraules i a la concòrdia. El seu punt d'honor el feia ser més exigent amb ell mateix que amb la resta del món. El recordo assegut a la riba del canal després d'haver enfonsat, en una falsa maniobra, una petita barca buida i corcada. «Deixeu-me sol», ens va dir a mi i a la marineria infantil. El mateix aspecte ombrívol li va sobrevenir quan vam embarrancar en uns baixos mentre estàvem remuntant el Saona. Però els anticossos de l'optimisme tornaven a sortir immediatament a la superfície. Va heretar una vella nau industrial a Gràcia que pensava convertir en pàrquing. Fins que un dia em va dir: «Mal assumpte. M'han sortit okupes». I, en lloc d'avisar els Mossos d'Esquadra, el jove propietari anava a veure els seus estranys inquilins per recomanar-los maternalment que en aquell edifici abandonat havien de ser prudents, que el paviment podia esquerdar-se i l'ocupació podia acabar en tragèdia.

Notícies relacionades

Simulacre en municipis de Barcelona per risc químic, avui: ¿Quan sonaran les sirenes i on?

Torre Baró aconsegueix que TMB posi una línia regular

Naturalment la passió pels canals el va portar a adquirir una magnífica gavarra holandesa anomenadaMarje & Catherina, sempre atracada al canal de la Robine, a prop de Narbona. Però sense deixar la seva afició per aquelles sabatilles de l'aigua,Agustí va adaptar la seva biologia al món de les motos fins que es va convertir en una peça més de l'equilibri i del risc. Un dia li vaig mostrar la meva flamant Royal Enfield, una moto clàssica i brunyida fabricada a l'Índia i em va semblar veure en la seva mirada una petita espurna d'humaníssima enveja. Després va començar a freqüentar hospitals. No era Mercutio, mort per Teobald en una baralla, sinó ferit per algun ictus i per la dolorosa i letal revolució de les cèl·lules. En una d'aquelles ocasions, amb l'alta a les mans, el vaig anar a a buscar a la sortida de l'Hospital de l'Esperança i ens vam deixar portar pels savis consells del restaurant Florentina, onMargaiPacoens van tornar al món dels vius.

Ahir, quan els seus fills ja crescuts van donar l'últim adéu al pare, vaig pensar que si és veritat que la gent no mor mentre algú la recorda, és evident queAgustí Fancelli tindrà una vida més que prolongada. Era un amic i un company de jocs. I alguna part de mi és deguda a ell. En el recordatori que ens van donar al tanatori, es veia un bell dibuix de la gran humanitat de l'Agustínavegant i una única frase:«Ha sigut un plaer».Però hi ha plaers dels quals no es pot prescindir encara que sigui per una mort a deshora. Per aquest motiu, en la soledat d'aquesta insuficient crònica, el ploro.