Anar al contingut

EL PATRIMONI NATURAL DE LA CIUTAT

Arbres amb història

Barcelona té 138 exemplars protegits pel seu caràcter centenari, el seu valor estètic o la seva raresa

Els més alts, que superen els 30 metres, estan localitzats a l'antic Jardí Botànic de Montjuïc

ANTONIO MADRIDEJOS
BARCELONA

EL PERIODICO recorre la trajectòria dels arboris històrics de la ciutat / A. CASAS / R. CUGAT

Al carrer de Velázquez de Barcelona, a prop de la plaça de Lesseps, les protestes veïnals van evitar l'any 2006 que quatre palmeres altíssimes fossin trasplantades -com pretenia l'ajuntament- per ampliar el nombre de carrils de la calçada. Al·legaven que les palmeres patirien en cas que es fes el trasllat, però sobretot volien que seguissin com sempre les havien vist: al costat de l'entrada de la residència geriàtrica del Refugi d'Obreres. Les palmeres de Velázquez formen part des d'aleshores del catàleg d'arbres d'interès local de Barcelona.

Els arbres, els éssers vius més grans de la ciutat, arriben a tenir a vegades un valor estètic, històric o botànic que els converteix per mèrits propis en elements del patrimoni urbà barceloní, com si fossin vivendes, fonts o esglésies singulars. Els exemplars que gaudeixen de reconeixement en el catàleg municipal són 138, encara que la majoria viuen aliens a la fama, sovint en racons allunyats del bullici, com les tipuanes de la plaça de Sant Felip Neri -ara en floració-, un immens eucaliptus del parc de l'Oreneta o el ginjoler del palauet Albéniz, a Montjuïc. A la ciutat hi ha uns 150.000 arbres d'alineació pels carrers, però la gran majoria són exemplars joves de tronc estret i com a màxim 30 anys.

SIMBOLISME / Les palmeres del carrer de Velázquez, que són exactament washingtònies de Califòrnia (Washingtonia filifera), compleixen el requisit del valor històric, amb una edat de 110 anys i un simbolisme veïnal fora de dubtes, però a més tenen un interès estètic, explica Jordi Santiago, cap de Protecció del Verd Urbà. Els quatre troncs emergeixen tan junts i són tan alts que ha estat necessari apuntalar-los.

A la pròxima plaça de Molina també hi ha tres arbres catalogats, en aquest cas per la seva raresa: són avui dia els únics exemplars a Barcelona de siris blanc (Albizia procera), una espècie tropical originària d'Àsia amb petites flors globoses de color blanc. Abans eren en un altre emplaçament de la mateixa plaça, però es van haver de trasplantar quan es van fer unes obres de l'intercanviador de ferrocarril. A falta d'una data coneguda de plantació, Santiago estima que són dels anys 30 del segle passat, ja que en aquell moment es van enjardinar diverses places de la ciutat amb espècies exòtiques.

El catàleg d'arbres i palmeres singulars, que es va començar el 1983, va canviant amb el pas del temps perquè la mort no respecta ni els exemplars més conspicus. Recentment va morir -perquè la va tombar el vent- una Albizia centenària que creixia al Jardí d'Aclimatació de Montjuïc. Les dues últimes incorporacions són d'origen australià: la primera és una grevil·lea, possiblement la més gran de la ciutat, que creix al recuperat jardí dels Drets Humans, al districte de Sants-Montjuïc; l'altra és una rara araucària d'Austràlia (Araucaria bidwilli), que vegeta pràcticament amagada en un racó dels jardins del Teatre Grec.

Com que no hi ha cap registre botànic, és difícil determinar quin és l'arbre més vell de Barcelona, però tot i així Santiago considera que molt possiblement és una olivera d'alguna propietat privada, potser amb 200 anys d'antiguitat. El catàleg inclou diversos espècimens centenaris, alguns dels quals són resultat de les plantacions fetes per indians que tornaven després de la derrota de Cuba i volien jardins vistosos. Altres són simplement l'herència de grans finques burgeses com el Laberint o la Tamarita. Però quan realment es va apostar pel col·leccionisme va ser als anys 20 i 30, amb l'enjardinament de Montjuïc i la creació, entre altres parcs, de l'antic Jardí Botànic. Justament allà és on viuen, gairebé anònims, els arbres de Barcelona més grans: un tuliper de Virgínia i un càrpinus. ¡Fan 30 metres!

Vegeu el vídeo de Ricard Cugat al mòbil o a

e-periodico.cat

0 Comentaris
cargando