La síndrome de Viladecans

Angoixa, vertigen, un ritme cardíac més al trot que no al pas... Així se sentia Henri-Marie Beyle, més conegut com a Stendhal, després d'una jornada de contemplació de les joies artístiques de Florència. Tan malament es va posar l'autor d'El roig i el negrei deLa cartoixa de Parmaque aquell quadro clínic va obrir la veda perquè la professió mèdica classifiqués determinats símptomes amb noms suggerents. La síndrome de

Stendhal defineix l'atordiment davant de l'excés de bellesa. La síndrome de Jerusalem desencadena comportaments estranys entre els cristians que visiten la ciutat santa (curiosament no afecta els musulmans). La síndrome de París és especialment singular. És una crisi nerviosa causada per la desproporció entre les expectatives creades abans de visitar la ciutat de la llum i la realitat que un s'hi troba.

La síndrome de Viladecans hauria de diagnosticar la frustració que causa el destí que acompanya tots els tresors que, curiosament sempre fruit d'unes obres, afloren en aquest terme municipal del Baix Llobregat.

Aquells intimidadors ullals de mamut descoberts el 2008 dormen empaquetats en un magatzem del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, a l'espera que s'acabi l'actual glaciació pressupostària i puguin ser tractats per ser exhibits.

Les pintures gòtiques, una vegada catalogades, van tornar a ser cobertes, però la regidora de Patrimoni, Encarna García, promet que algun dia seran visitables.

El cas dels dos cascos etruscos mereix una menció a part. Tots dos estan exposats al públic, però un, el menys valuós, a Gavà, i l'altre, una peça extraordinàriament bella, a Nova York. Durant segles van dormir en el fang, entre les restes d'un vaixell que va naufragar al costat de la platja. Quan l'embarcació es va enfonsar, probablement ja eren una relíquia amb més de 600 anys d'antiguitat.

Notícies relacionades

Viladecans suma una altra troballa al seu divers tresor arqueològic

Les queixes pel mal estat dels pipicans es dupliquen en dos anys

L' excavadora que els va trobar treballava a la frontera dels termes municipals de Viladecans i Gavà, però llavors la segona ciutat tenia museu i la primera no. Així és com un dels cascos va acabar a casa del veí. El més trist, en tot cas, és que de les dues peces trobades, la més excepcional, manufacturada potser a finals del segle VI abans de Crist, va acabar subhastada il·legalment per la casa Christie's per 43 milions de pessetes i va anar a parar a la col·lecció Levy de Nova York.

Amb mala consciència o no, els seus nous propietaris en van enviar una còpia, que també s'exhibeix a Gavà.