Viladecans suma una altra troballa al seu divers tresor arqueològic

Viladecans acaba de sumar una nova peça al seu sense discussió eclèctic patrimoni arqueològic. Les obres de restauració de l'ermita romànica de Santa Maria de Sales, empresonada entre el cementiri de la ciutat, una lletja estació elèctrica i la carretera d'accés a Sant Boi (vaja, l'antítesi del bucolisme), han permès descobrir unes interessants pintures gòtiques ocultes sota unes pintures renaixentistes que, al seu torn, abans estaven amagades sota unes altres pintures de finals del segle XVII.

Viladecans és així. El 1965, una excavadora que treballava en l'extracció d'àrids va trobar dos cascos etruscos, tan rars i excepcionals que farien que un traficant de peces de l'antiguitat s'arrisqués a anar a la presó, com així va passar. El 2008, unes altres obres van obrir una finestra al quaternari. De cop i volta va sortir a la superfície una extraordinària col·lecció de restes de mamut. Les pintures gòtiques descobertes ara, al costat dels cascos guerrers i dels ullals d'aquells gegants mamífers llanuts, no semblen en principi res d'especial, però, primer, són úniques a la comarca i, segon, estan en una ermita amb un passat cristià bastant atípic, poc ortodox i lamentablement desconegut.

L'estructura original de l'ermita va ser aixecada al segle XI sobre les restes d'una antiga vil·la romana precristiana. Aquella finca original de l'imperi de la península itàlica va néixer per al cultiu del blat, però aviat va deixar aquesta activitat a favor de la producció de vi. De fet, sota els nínxols funeraris i els xiprers situats al darrere de l'absis de l'ermita hi queden restes ocultes dels dipòsits on s'emmagatzemava el vi. Quin argument per a una segona entrega dePoltergeist, amb esperits alegres pel vi i tot això.

El passat de Santa Maria de Sales, però, requereix serietat, perquè el 1275 s'hi va formar una comunitat de deodates, que etimològicament vol dir dones entregades a Déu. Allà, en un recinte religiós, residien com si fossin monges tres o quatre dones però, atenció, sense ser monges. No feien servir hàbits, procedien habitualment de famílies nobles i, inicialment, gaudien de plena autonomia per gestionar les terres i la producció vinculada a l'ermita. Guillema i Gueraua de Queralt van ser algunes de les responsables d'aquesta estranya forma de convivència que no queda clar si va sorgir com una manera d'acostar-se a Déu o com un mètode per allunyar-se de l'home. La convulsa vida política i militar de l'època van permetre que passessin parcialment desapercebudes, però no per a un bisbe, Ponç de Gualba, que va fer mans i màniges i va batallar per restar-los privilegis. Van haver d'acceptar primer com a norma la castedat i l'obediència per no ser expulsades. Tot i això, després d'unes fosques acusacions de bruixeria, aquella mena d'experiència entre el feminisme medieval i la vida d'amazona sense llances ni escuts va acabar desapareixent el 1333 o el 1334.

Manuel Luengo, responsable de l'àrea de Patrimoni de l'Ajuntament de Viladecans, no només relata amb una fascinació indissimulada les peripècies de les deodates, sinó que, com a afortunat que ha estat a l'hora de poder analitzar les pintures acabades de descobrir, s'aventura a més a més a situar-ne la realització durant els anys d'una derivada tan heterodoxa del cristianisme laic.

«Les pintures semblen contemporànies de les descobertes el 1961 al Palau Aguilar de Barcelona», afirma. Es tracta d'un conjunt, el de Barcelona, que relata la conquista de Mallorca en una croada comandada per Jaume I. Aquell episodi bèl·lic va passar el 1229, però les pintures gòtiques, és clar, no eren exactament els diaris de l'època, així que aquella exitosa expedició no va ser retratada al Palau Aguilar fins a l'any 1285, com a mínim.

Doncs bé, la moda que llueixen alguns dels personatges representats a l'ermita de Santa Maria de Sales és massa semblant a la del Palau Aguilar perquè totes dues no siguin contemporànies, conclou Luengo.

LA FLETXA DEL TEMPS / Deodates, bruixeria, gòtic inèdit… Convé, un cop arribats a aquest punt, no crear falses expectatives als curiosos. L'ermita de Santa Maria de Sales, un topònim local que data com a mínim de l'any 985, està avui, d'entrada, envoltada per una tanca i en obres. Si malgrat aquesta advertència s'insisteix a anar-hi, cal situar-se a la placeta que hi ha al davant del vell edifici romànic i fer anar la imaginació. En primer lloc, comprendre que la línia de costa no estava en temps del bisbe Ponç de Gualba tan allunyada com avui. Un cop realitzat aquest exercici d'abstracció topogràfica, cal suposar que el passat romà va ser visible durant segles després de la caiguda de l'imperi. Per exemple, més o menys allà on avui hi ha un McDonalds hi havia un forn romà de pa, cosa que, per cert, posa en qüestió que la fletxa del temps corri en la mateixa direcció en tots els camps de la humanitat.

Notícies relacionades

La síndrome de Viladecans

Les queixes pel mal estat dels pipicans es dupliquen en dos anys

MASIA IGNOTA / Des del petit cim on reposa l'ermita s'hi podien albirar, a més a més, algunes escasses restes iberes i una masia de Sales que mai ha estat localitzada.

L'edifici de l'ermita, per la seva part, ha patit unes quantes modificacions al llarg de la història. La porta principal no estava en l'ubicació actual. L'absis és del segle XVI. El porxo, tot i la inspiració de xiringuito de platja amb què sembla haver estat construït, és del segle XVII. En resum, que la sort no sempre ha acompanyat l'ermita de Santa Maria de Sales. L'última vegada que la fortuna no li va somriure va ser durant la guerra civil. El recinte va ser assaltat, però com que no hi havia deodates per deshonrar, elscremaconventses van haver de conformar a calar foc a la talla medieval de Santa Maria de Sales. De ben segur que va cremar amb facilitat. Era de fusta. Per sort, es van salvar les pintures gòtiques que avui, fruit del zel de l'Ajuntament de Viladecans i del suport econòmic de la Diputació de Barcelona, sobreviuran perquè els visitants en gaudeixin.