D'Oliu a Oliu i el Sabadell compra la CAM

Als anys 60-70 Catalunya tenia més de 15 bancs. Volien menjar-se el món i deixar obsoleta la tesi de la ineptitud financera catalana (bons industrials, mals banquers). Hi havia l'Atlántico, al gratacelMitjans de Balmes-Diagonal, presidit perCasimiro Molins, cunyat de l'aleshores míticLaureano López Rodó,polític rellevant de l'Opus, grup clau en la modernització econòmica. I Banca Catalana que impulsavaJordi Pujol.I el Banco de Madrid deJaume CastellsiJoan Rosell(el pare de l'actual president de la CEOE). I els més nous, Banco del Mediterráneo i Banco de Europa deCarles Ferrer Salat.

Van morir. Potser donaven crèdits més amb mentalitat industrial, o de grup econòmic, que amb criteris bancaris. Només queda el Saba-

dell, llavors un banc petit però valent (hi havia baralles per tenir-ne accions), centrat en el crèdit (petit) a les empreses del Vallès. Era diferent. Dues experiències m'ho van confirmar. Crec que el 73 vaig assistir per primera vegada a la presentació de resultats. Feia els primers passos en el periodisme econòmic i em van asseure al costat d'un home de l'edat del meu pare, baixet, amb ulleres, viu. EraJoan Oliu Pich, director general adjunt i pare de l'actual president. Em vaig sorprendre dels beneficis (crec que 800 milions de les velles pessetes):

-Guanyen gairebé el mateix que Banca Catalana però tenen menys imatge. ¿Per què?

Em va tallar: «¡Imatge! ¡Imatge!…per això ja hi ha Banca Catalana». AOliu Pichnomés el preocupava que els números quadressin.

Segona. Pont Aeri a Madrid. En elfingerel promotor d'un banc molt recent em diu: «No corris. Allà hi haMonràs(director general del Sabadell i cap d'Oliu Pich). Si ens veu, ens obligarà a anar en autobús. Després, el banquer (va deixar de ser-ho fa anys) em va acompanyar en el seu cotxe amb xòfer fins al centre de Madrid.

D'aquella quinzena de bancs catalans, i de la desena de caixes (fins fa poc), només queden avui Caixabank, el Sabadell iAdolf Todó(que ve del Sabadell) fent gimnàstica a Catalunya Caixa.

«El pitjor del pitjor»

I el Sabadell s'ha convertit en la cinquena entitat financera a l'adjudicar-se la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM), que pecava de nepotisme, totxo i proximitat amb el Partit Popular valencià. Pel governador del Banc d'Espanya, era «el pitjor del pitjor».

Però s'ha de créixer per sobreviure en el món global. Al Saba-

dell, durant anys presidit perJoan Corominas,el poder no s'ha transmès de propietari (n'eren molts) ahereu,sinó d'encarregat aencarregat. Malgrat queJosep Oliu Creusno va anar al taller als 16 anys sinó que es va doctorar a Minnesota (en Economia, naturalment). Després va ser catedràtic de Teoria Econòmica a Oviedo i rellevant directiu de l'INI quanCarlos SolchagaiJuan Claudio Aranzadieren ministres d'Indústria. Però el 1986 va tornar a Catalunya com a secretari general tècnic del Sabadell. El 1990 va rellevar el seu pare com a conseller director general, i el 1999,Joan Corominasa la presidència, just després de la sortida a borsa. Però la revolució cultural -amb un rigor molt de l'estilMonràsperò amb l'objectiu de créixer- ja s'havia produït amb la compra del Natwest el 1996.Oliudiu: «Érem un banc actiu i sa… però crèiem en el creixement orgànic, teníem por del desconegut i no confiàvem en l'expansió del nostremanagementa altres entitats».

Encara queOliuno ho vol admetre, la independència del Sabadell només era possible si guanyava dimensió. Per això després van venir l'Herrero, l'Urquijo i el Guipuzcoano. Però la compra emblemàtica va ser la de l'Atlántico el 2003. Era un banc gran i va permetre fer un gran salt.Oliucreu que créixer amb fusions és més segur que fer-ho orgànicament, donant més crèdits. Assegura que l'operació Atlántico els va graduar en fusions. És el que ara deu haver pensat al licitar per la CAM: «Després de l'Atlántico, la compra d'un banc ja no és una cosa gaire diferent, excepte per la seva magnitud, que obrir una nova oficina bancària. És un protocol normal de la nostra activitat».

PeròOliutambé té idees econòmiques definides. Fa un any em deia: «Per Espanya la crisi grega ha sigut una vacuna que ens ha obligat a acceptar la realitat… Sense ella hauríem trigat més i els paràmetres de dèficit i deute haurien sigut irremeiables… Ara ja sabem que tenim polítiques socials insostenibles, un mercat laboral que castiga la productivitat, inversions en infraestructures irracionals, excés de funcionaris… I comencem a corregir-ho».

Dos bancs forts

Notícies relacionades

Les bonificacions impulsen fins a xifres rècord el transport públic

L’Ajuntament exigeixa Airbnb esborrar anuncis il·legals en 48 hores

Caixabank i Sabadell són dos bancs catalans entre els cinc grans espanyols. S'ha parlat de fusió (fa anys La Caixa va tenir una participació al Sabadell), però en l'últim pis de la torreCoderch de la Diagonal (La Caixa) i en el de Balmes-Diagonal (Sabadell) el futur es veu diferent. Hi ha relacions correctes, potser bones, però també competitives. Per exemple: el conseller delegat de Caixabank,Juan Maria Nin,que ve de l'Hispano, va ocupar abans el mateix càrrec al Sabadell.

Un economista seriós em diu: «Prefereixo que Catalunya tingui dos bancs forts. És més sa i blinda més el futur». La compra de la CAM sembla consagrar aquesta idea. Almenys per al 2012.