Falses alarmes i jocs al metro

Són dos els lectors que en l'últim mes van enviar un correu electrònic a aquesta cronista per alertar-la que al metro de Barcelona els mapes que orienten els usuaris estaven desapareixent. Al metro, escrivien enfadats, «només hi ha publicitat».

Divendres, aquesta cronista va deambular pel metro durant dues hores. És veritat que no hi ha paret suburbana que no estigui entapissada amb cartells publicitaris, però els mapes orientatius encara segueixen enmig de l'andana, just al costat de l'intercomunicador i del senyal de SOS. La bola o falsa alarma va fer que aquesta cronista recorregués 27 estacions de metro i que, en aquell descens al suburbà, anotés altres alarmes, aquestes sí comprovables. El descens va tenir lloc a l'estació de la plaça d'Universitat. Publicitat a l'escala, a l'entrada i la primera raresa: algú havia col·locat unes galledes petitones per recollir l'aigua de les goteres que hi ha al vestíbul. Al metro, línia lila estació Universitat, hi apareixia el mapa orientatiu al costat d'anuncis d'una marca de roba. El viatge va anar canviant de manera aleatòria entre les línies lila, groga, verda i blava. Els mapes d'ubicació apareixien a totes les estacions com també ho feia un tema recurrent: l'atur. I això malgrat que les línies connecten barris molt diferents i que el públic de cada línia és divers.

A gairebé tots els vagons hi havia joves que repassaven currículums o xerraven per telèfon o en grup sobre la falta de feina i «la mentida del model europeu», d'aquesta manera ho van resumir uns quants que no es coneixien. Ningú somreia, ningú llegia ni diaris ni llibres. Va ser a l'estació de Joanic, línia groga, on una noia es va posar a plorar parlant per telèfon amb la seva mare. De nou, no havia passat una entrevista laboral i, novament, acabava una setmana sense feina.

Aquesta cronista va agrair els correus alarmistes: baixar al metro i recórrer els intestins de la ciutat brinda l'ocasió de fer una radiografia dels ànims dels barcelonins sense possibilitat que la narració s'endolceixi amb les distraccions que hi ha a la superfície.

Mentre aquesta cronista anotava diàlegs aliens, els mapes continuaven apareixent a les andanes. Aquells dos lectors, de fet, no van escriure mai la paraula andana. El dubte de si les suposades desaparicions es referirien a l'andana o a la sortida del metro va fer que a l'estació de passeig de Gràcia baixés del vagó. De camí cap a la superfície, aquesta cronista va topar amb una altra realitat: la gran majoria dels usuaris fan servir les escales mecàniques fins i tot quan s'ha de fer cua. Així va passar a Universitat, Girona, Barceloneta, Passeig de Gràcia.

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

Ningú feia cas de l'advertència que pujar pels esglaons és «fer salut» i tothom optava per l'estatisme mecànic. A la paret de l'escala mecànica hi havia, a més, més cartells publicitaris col·locats estratègicament.

Fa dies que circula a Facebook un vídeo en què es mostra que un grup d'enginyers suecs van convertir l'escala fixa d'una estació d'Estocolm en un gran piano. Fins aquell moment, el 97% dels viatgers feien servir l'escala mecànica. Sorpresos i divertits, el 66% dels usuaris van començar a pujar per l'escala fixa. La majoria s'ho prenia com un joc. L'escala mecànica pujava solitària. Enginy i joc van canviar la perspectiva dels suecs. L'escala és només un exemple. H