Un dia amb el de 'Crackòvia'

L'estrella delDream Teamdel Barça dels anys 70, el guanyador de tres pilotes d'or, l'entrenador i president d'honor del club, era un perfecte desconegut entre els 300 nens esportistes amb diferents discapacitats que pertanyen a associacions d'esportistes patrocinades per la seva fundació i que cada any compartien amb ell una jornada de joc. Però les coses comencen a canviar. El geni holandès ja és reconegut per alguns nens i joves que s'entrenen cada setmana, en bona part, gràcies a l'ajuda que reben de la seva fundació.

«Els nens no el coneixien, el veien com un senyor més que venia a jugar amb ells cada any. Però ja no. Ara el comencen a conèixer com 'el de Crackòvia'»,explica Francesc Ordoño, tècnic de la Federació Catalana de Persones amb Discapacitat Física.

Com cada any, Cruyff va demostrar que podria haver estat un atleta d'elit en qualsevol esport que s'hagués proposat practicar en la seva època. Es va asseure en una cadira de rodes i va jugar a bàsquet amb certa habilitat, va fer bones sacades a la pista petita de tennis i també es va moure com sempre ha sabut fer al camp de futbol. Tan sols va tenir problemes amb la cadira elèctrica des d'on va intentar jugar a hoquei. Constantment pressionava un botó equivocat i l'apagava. «És falta de pràctica»,li va dir un adolescent.

Els pares i els tècnics, en canvi, no van poder amagar la seva admiració per la llegenda que ara s'ha convertit en filantrop.

«Quan vivia als Estats Units, vaig tenir un nen de veí que tenia la síndrome de Down. Sempre veia que estava sol i mirava jugar els altres nens. Li vaig començar a ensenyar a xutar i fer cops de cap. Al cap de poc temps, va començar a jugar amb els altres. Em vaig adonar que un nen marginat podia canviar la seva vida gràcies a l'esport»,va dir Johan Cruyff per explicar com va crear la fundació que avui presideix.

L'entitat, com cada any, va organitzar una jornada per mostrar el treball de les associacions. A la cita hi van assistir, com ho fan cada setmana i en cada entrenament, els familiars dels nens i joves. Ells, que sí que coneixen de sobres el geni holandès, també són els grans beneficiats que els seus fills facin esport.«Hi ha un canvi substancial quan un nen amb discapacitat comença a practicar un esport. Augmenta la seva autoestima, la seguretat i, fins i tot, la independència. Els pares comencen a relacionar-se amb altres pares que tenen la seva mateixa problemàtica i se senten molt més bé», explica Ramon Pallejà, monitor de nens que han patit paràlisi cerebral.

La cita va ser un gran dia per a la majoria. Molts dels nens amb paràlisi cerebral estaven expectants els últims dies i no feien més que recordar que faltava molt poc per a aquesta cita.«Els feia molta il·lusió venir al Camp Nou. Jo crec que s'imaginaven que estaven a punt de jugar al camp i conèixer els jugadors del Barça. És un gran dia per a ells estar amb Cruyff, tot i que la majoria no sap qui és»,explica una instructora.

Els nervis per Mourinho

Però la presència de Johan Cruyff va despertar més interès entre els convidats. Més d'una trentena de periodistes esperaven expectants el tècnic holandès. La majoria de ràdios i televisions amb seu a Madrid tenien el seu qüestionari preparat: tot sobre Mourinho. Cruyff, acorralat, va accedir a atendre els periodistes però va ser apartat pel seu equip, que es negava a parlar del Reial Madrid el dia mateix que havia de promocionar a la fundació de Cruyff.

Notícies relacionades

Ciutat Vella registra aquest any una disminució dels delictes del 15%

La Urbana no utilitzarà pistoles elèctriques amb els menors de 14 anys

L'enrenou entre els periodistes es va desencadenar quan un professional de la televisió va llançar el seu ultimàtum:«Si no parla de Mourinho, això no surt».La discussió col·lectiva entre comunicadors i agents de Cruyff pujava de to mentre el protagonista del dia s'escapava i prosseguia la jornada amb cops de raqueta amb els nens. Al final de la trobada, va accedir a parlar amb la premsa però es va negar a parlar de Mourinho, del Reial Madrid i de futbol davant la decepció unànime de tota la premsa esportiva.

Mentre tots recollien els seus cables i micròfons i Cruyff continuava amb la seva visita, el Marc, un jove esportista, li va demanar que li firmés la samarreta. El coneixia de sobres. Sabia qui era. El noi, intentant imitar al conegut personatge de Carles Rexach al programa de televisióCrackòviava abordar el tècnic:«Què dius, Johan, què dius?» I va deixar anar una riallada de gag.