Costums

En la vida quotidiana, el pitjor de viure en una ciutat d’1.638.000 habitants no són els sorolls, la brutícia, els preus alts, els robatoris, els impostos, ni les aglomeracions. Són els costums aliens. O més ben dit, els mals costums del veïnat.

Perquè una cosa és el costumisme arrelat, el de component lúdic cultural, el que pot derivar en llei, el que enriqueix la comunitat, o almenys fa la vida més agradable. I una altra el mal hàbit, que si les autoritats competents no frenen a temps, deriva en un punyeter costum. I el pitjor és que estem rodejats.

A microescala personal els exemples s’amunteguen. Entre el 127 i el 129 d’Urgell viu una senyora que té com a entreteniment principal alimentar els coloms (aquelles fèrtils aus que alguns mitifiquen i altres qualifiquen de rates amb ales). A favor seu es pot dir que ha deixat de servir-los quilos de pa i escombraries al carrer de Mallorca i ara ho fa al portal de casa seva. ¿El resultat? Millor que s’abstinguin de comprovar-lo si no gasten barrets. El cable elèctric del carrer i les tanques (un altre túnel d’obres) recorden la pitjor estampa deHitchcock

aEls ocells, només que en lloc d’atacar amb el bec ho fan amb una constant pluja d’excrements que castiga el pobre vianant.

Diversos carrers enllà, a Parlament, un veí ha desenvolupat el costum de dipositar la bossa d’escombraries a la paperera, molt més pròxima al seu portal que el contenidor, i això l’omple gairebé diàriament. I no és l’únic.

Al carrer del Brasil, a Sants, un altre individu ha declarat pel seu compte la guerra als pixats de gos. Diposita una pols verinosa que ha enverinat desenes de soferts gossos, purgats i amb més pèrdues que mai.

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

I ni les autoritats ni les grans empreses estan lliures de pecat a l’hora d’emprenyar. A València-Pau Claris hi ha un petit transformador recobert de la manera més barroera amb cinta aïllant en el qual la companyia elèctrica alerta del voltatge i recomana no posar-hi els dits, encara que els espais perquè un nen inquiet ho intenti són generosos. El pitjor és que tots es queden impunes, i nos-

altres, fastiguejats.