Liv Ullmann: "Bergman deia que jo era el seu Stradivarius"

Liv Ullmann no pot resistir tantes preguntes sobre Ingmar Bergman, mort a finals de juliol. Atrapada en la roda d'entrevistes, arriba el moment, tens i incontrolable, en què l'emoció la supera. Fins i tot a una gran actriu li resulta impossible dissimular, somriure amablement i no plorar. Veure-li els ulls plens de llàgrimes corprèn. Hi ha molt afecte i molt dolor en aquella blava mirada.

El monyo, la pell blanquinosa i el xal marró de tulipes vermelles li concedeixen l'aspecte d'àvia entranyable teixint un jersei de llana al balancí en un conte nòrdic. Liv Ullmann captiva. En la distància curta desprèn compromís i vida, i dalt de l'escenari, també. Ahir el públic que va anar a veure-la al Kursaal, on li entregaven el premi Donosti, l'hi va fer saber. Si alguna cosa transmetien els aplaudiments era una profunda sinceritat. L'admiració i el respecte no es guanyen en un dia.

INFLUÈNCIA

Hores abans, durant l'entrevista, semblava que Bergman estigués assegut al seu costat. Amb ell va compartir grans pel.lícules i una relació que va superar fins i tot el trencament. "Un dia, caminant per la platja, parlàvem que tots els periodistes em pregunten sobre la seva influència en la meva carrera. 'Has de respondre que tu sempre has sigut el meu Stradivarius'".

De Bergman destaca la seva fortalesa i intransigència. "En el seu cine hi habita la veritat. No es va vendre mai, no va anar mai a Hollywood. Em va ensenyar a prendre'm la feina seriosament, a saber escollir entre guanyar diners o ser sincera. Confiava en mi. Gràcies a ell, em sento digna", se sincera la també directora i guionista, que després de la seva separació va arribar a provar sort als grans estudis, on es va negar a tallar-se els cabells i a maquillar-se.

Notícies relacionades

Fargas, la xocolateria més antiga de Barcelona, s’obre a nous públics i sinergies

El Govern allibera 24 ciutats d’implantar una ZBE obligatòria per la seva bona qualitat de l’aire els últims anys

El pensament que contenen les seves pel.lícules, segons la protagonista de Saraband --l'últim rodatge de Bergman--, ha influït en escriptors i sacerdots. "Les seves visions sobre si Déu existeix, sobre la complexitat de les relacions humanes i la soledat que les envolta, fan que la seva obra transcendeixi a generacions futures". Espera que aquest llegat no sigui reducte de filmoteques i videoclubs. "El necessitem més que mai".

Quan el va conèixer ella tenia 25 anys. "No era cap Déu, però em va fer sentir que tot el que feia era important". No estaven d'acord sempre. Infiel, segona pel.lícula escrita pel cineasta perquè la dirigís ella, va ser motiu de discòrdies. Versa sobre un marit que no concedeix el divorci si la seva dona no passa una nit amb ell. "Estava disgustat, perquè vaig anomenar Bergman un personatge. Sabia que l'estava retratant. Vam discutir, però va entendre els meus motius". No oblida Saraband. "¡Estàvem tan a prop! L'últim dia em va dir que no es quedava, que volava cap a l'illa, la nostra preciosa illa. Es va acomiadar i se'n va anar. Ell ho sabia, tots ho sabíem".