Roger Waters revela 'La cara oculta de la Lluna' a Barcelona

L'enigma deThe dark side of the moonseguirà sense resoldre's, tot i les entretingudes teories que el vinculen als fotogrames d'El mag d'Oz.Però facin el que facin amb el seu temps lliure alguns fans, Roger Waters va al gra: ahir a la nit, un Palau Sant Jordi, amb les entrades esgotades des de fa un mes (18.000 persones), va ser un temple consagrat al culte a Pink Floyd durant prop de tres hores de rock titànic, monumental i amb el seu accent fixat en els anys 70. Ara que la marca Pink Floyd fa més d'una dècada que està estancada, és l'hora de Waters, autor de gran part del material clàssic del grup britànic.

El xou d'ahir a la nit, que fa un any que roda per tot el món, és un homenatge minuciós al seu angoixant imaginari plàstic, començant per una primera part que es va obrir amb les cites aThe walld'In the fleshiMother.Rock aparatós, tridimensional, tocat per efectes audiovisuals: tres pantalles de vídeo i additius com un porc volador políticament compromès, que portava impresos missatges comLes religions ens divideixen.

A la primera part, Waters va llançar dedicatòries al pobre Syd Barrett, el descentrat primer líder de Pink Floyd, mort l'any passat, a través de la pantalla de vídeo en la psicodèlicaSet the controls of the heart of the suni l'èpicaShine on you crazy diamond.De fet, el seu esperit va seguir sobrevolant el concert aWish you were here(Tant de bo fossis aquí,dedicada en el seu dia a Barrett), que Waters i el seu impecable grup va executar amb precisió clínica.

GEST POLÍTIC

Notícies relacionades

Barcelona aprova les obres de reurbanització de la Diagonal

Els Comuns demanen rebaixar l’IBI de compra de la primera vivenda

Després d'uns gestos de complicitat aThe final cut,van caure dues incursions solistes, entre elles la inèditaLeaving Beirut,en què Waters va evocar el seu viatge al Líban amb 17 anys, que va aprofitar per carregar contra la política internacional dels EUA.The dark side of the moonva dominar del tot una segona part tècnicament irreprotxable, per la qual van desfilar els clàssicsTime, Breath, The great gig in the sky, Money...Entre l'ambició i la megalomania, Waters i els seus músics (entre ells, els guitarristes Andy Fairweather-Low i Snowy White, i la veu de P. P. Arnold) van desgranar un tòtem del rock que parla de misteris atàvics, pors, ambició i desequilibri.

Eclipseva marcar el clímax del segon bloc amb un prisma suspès en l'aire i acomiadant els colors de l'arc iris. Per a la recta final, Waters va viatjar aThe wallen una altra jugada d'impacte segur.Another brick in the wall part 2va ser fulminant, iConfortably numbva marcar el punt final entre desplegaments de llum i pirotècnia. Pink Floyd ja no existeix, però té qui el defensa.