El poeta que va omplir el Camp Nou (III)

Ve de la pàgina anterior

que el "segueix públic de diverses generacions" i que "ha sabut prendre el pols al pas del temps, sempre fidel als seus ideals". Recorda, a més, que "la seva generositat va més enllà del compromís" i assegura que "és l'únic que sempre ha presentat nous artistes, des de Ramon Muntaner fins a Marina Rossell, Joan Isaac, Joan Améric i Feliu Ventura", que ha estat l'últim a agafar el relleu.

Marraséva ser un dels organitzadors de la tancada de 1989 a les dependències de la Conselleria de Cultura, per "denunciar la falta de presència de cançons en català a TV-3 i Catalunya Ràdio". I recorda, entre rialles, com van transcórrer les jornades: "Van ser tres dies i tres nits de reivindicació en què vaig saber de la bonhomia del Lluís, de la seva senzillesa, del seu finíssim sentit de l'humor. ¡I vaig descobrir que cantava ranxeres mexicanes magníficament!".

ACTIVISME POLÍTIC

L'agitada etapa universitària

L'ara responsable d'una altra conselleria de la Generalitat, la d'Economia, Antoni Castells, va conèixer Llach l'any 1967. "Tots dos començàvem Econòmiques. Jo ja el coneixia, perquè feia mesos que ell s'havia convertit en el setzè dels Setze Jutges. Ens vam fer amics i ens vam implicar en l'activitat política de la Universitat, molt moguda llavors. A casa érem molts germans i ell venia sovint. Es trobava bé amb nosaltres i nosaltres amb ell. Sobretot la meva mare, que el mimava especialment" Llach encara recorda les carxofes arrebossades que li feia).

La sintonia entre ells va fer que Castells l'ajudés fins i tot a compondre. "El Lluís, que és un gran- díssim creador, feia les melodies sense lletra, en monstre, com ell en deia, i jo intentava escriure estrofes que hi encaixessin i entre tots dos les políem. Després ens hem vist menys, però queda aquell fil invisible que manté unides les persones que estimes". En opinió del conseller, el Lluís és "un patrimoni del país. Un exemple de coherència, lleialtat a uns principis i professionalitat. Aquest país és una mica més gran perquè té persones com ell".

Guardiola i la seva germana

Un altre crac que pot presumir de ser amic de Llach és Pep Guardiola, que un bon dia se li va acostar en un plató de televisió per demanar-li que li fes el regal de la seva vida: conèixer Miquel Martí Pol. L'exfutbolista rescata una anècdota: "Era estiu i estava de vacances. La meva germana gran em va demanar si volia anar a Barcelona amb ella. Al Camp Nou. A un recital. '¿De qui?', vaig preguntar. 'De Lluís Llach', va dir. '¿Qui?'. '¡Lluís Llach!'. Li vaig dir que no. Que em quedava amb els amics. ¡La de vegades que me n'he penedit!".

El cervell del mític dream team entén l'adéu del músic. "No hi ha res de millor i de més intel.ligent que retirar-se quan un ho pot decidir per si mateix. Segur que és el moment adequat. És massa llest per equivocar-se en això".

VERSOS COMPARTITS

El càncer superat i l'amistat amb Martí Pol

El poeta del poble, com es va batejar Martí Pol, va ser per al cantautor una peça clau a nivell humà i artístic. Quan Llach va superar un càncer el 1991 els metges li van donar un any de vida, van escriure junts Un pont de mar blava, un esperançador cant a la solidaritat. El músic, sempre gelós de la seva intimitat, parla molt poc de la malaltia ja superada. I, quan ho fa, és per demostrar que amb constància es pot vèncer.

SEMPRE QUEDARÀ PARÍS

L'opressió franquista i l'exili forçat

El primer concert de Llach a París el va promocionar Jean Paul Sartre en persona, enfilat a un bidó repartint pamflets. Va ser llavors quan es va produir la mitificació del cantautor. Una època que recorda bé la iaia de la Cançó, Teresa Rebull, qui va arribar a acollir-lo a casa seva, a París. "Hi vam anar jo i un altre amic, els que el van animar a exiliar-se allà. I després vaig ser jo la que va viure a la seva casa del carrer Sepúlveda. Recordo l'estima que vaig sentir per aquell noi fràgil i ple de llum, de tendresa i intel.ligència. Em va presentar la seva mascota, Misèria, i em va dir: 'Et quedes si vols estimar la meva gosseta, que jo me'n vaig a cantar a Madrid'". Rebull, que va ser una activa revolucionària del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), diu que el va estimar des del primer instant. "Me'n recordo molt bé de la seva mare, ¡quina noia més bonica!, i del seu pare, que només mirar-te ja et curava".

Moltes tertúlies

L'exalcalde de Porrera i director del Celler Vall-Llach, Salus Álvarez, aclareix que qui millor coneix Llach és la seva dona, la Fina, "la filla de la Paca el Lluís li deia La Tata. De fet, els meus sogres eren els masovers de la casa de la mare de Llach, on va néixer la Fina. Tot i que és 15 anys més petita, als 80 van compartir moltes tertúlies. El Lluís ens deia que retrobar-se amb Porrera li agradava molt, i ens preguntava com podíem millorar l'economia de la zona", assenyala Álvarez. "Imaginàvem un projecte comú de poble. Vèiem que la nimietat que és el dia a dia és l'única manera de tirar endavant un projecte de poble i país".

Una altra persona molt pròxima al cantant és l'almerienc Juan Miguel Morales, el seu fotògraf de capçalera. "La meva germana Marié, que estudiava periodisme a Barcelona, va portar a casa el seu disc I si canto trist. ¡Com em van impressionar aquelles cançons! Després em vaig instal.lar aquí i vaig tenir ocasió de fotografiar-lo per a les caràtules dels seus discos i els llibres Lluís Llach, sempre més lluny i Món Llach exposats a l'Ajuntament de Verges fins al 9 d'abril. "Cada cop que ens trobàvem jo arribava molt nerviós. I ell es reia d'aquella mena d'estat catatònic que m'envaeix quan treballo, i així posava més relaxat".

La pelada al Palau

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

Aquest repàs per la trajectòria de l'artista el completa el fill de la perruquera de la seva mare i de Llach --quan tenia més cabells--. Albert Poch ("el fill de la Margarida") relata una anècdota al Palau de la Música. "La meva mare va haver de tallar-li els cabells allà mateix, just abans que cantés, perquè la mare del Lluís no volia que sortís amb aquella melena".

Poch admet que Llach està "molt espantat. No para de preguntar-se què passarà l'endemà. Sentirà, de ben segur, un buit molt gran". Però aplaudeix que es retiri "quan està al 100% de possibilitats, desbordant plenitud". Amb aquest amic de Verges, Llach viatja des de fa 20 anys en vaixell rumb a Grè- cia, Sardenya i Còrsega. "Anem a buscar la somiada Ítaca. I sovint crec que l'hem trobat".