Lordi, l'euro-metal del tren de la bruixa

Després de segles de civilització occidental, de les llums de la Il.lustració i la sofisticació humanista, ¿què tenim? Cinc paios amb màscares del passatge del terror, un escenari decorat amb caps mutilats, una serra mecànica i cançons que porten títols com Les noies mortes vivents es tornen boges (Deadite girls gone wild). Parlem de Lordi, el grup que es va proposar arruïnar, en bloc, totes les teories de Darwin, i que va oferir a Apolo un entretingut xou amb el seu repertori complet de gags, calaveres i tornades gore.

L'efecte Eurovisió (festival que van guanyar aparatosament el 2006) es va fer notar en una sala plena, en contrast amb les 150 persones que van veure els finlandesos fa dos anys a Razzmatazz 2. Hi havia, però, molta samarreta metàl.lica i poc públic OT, cosa que suggereix que els 292 vots que van obtenir van sortir, probablement, de trucades clandestines del lobby heavy europeu (gairebé tan unànime com el gai). Una clientela que va fer pinya a Apolo davant un grup que ven espectacle

aberrant, paròdia tenebrosa segons els motllos del shock rock clàssic i una música força més conservadora del que sembla.

Romanticisme de garrafa

Una delicada aroma poètica banya l'imaginari de Lordi. El primer tema de la nit, Bringing back the balls to rock, va defensar el retorn a "un rock amb pilotes". Get heavy va anunciar que "toca ser durs". Pet the destroyer va reivindicar l'enigmàtica figura de "l'animal domèstic destructor", que mereixeria instruccions aclaridores a peu de pàgina. Biomechanic man va proclamar el nou heroi, "tot home i tot màquina". I Would you love a monsterman? va desafiar les seves fans femenines a "empassar-se l'orgull" i apostar per, diguem-ne, un nòvio diferent. "¿Estimaries un monstre? ¿Entendries la bellesa de la bèstia?".

Notícies relacionades

La tarifa de Rodalies perjudica els viatgers de Mitjana Distància

Queixes per la venda d’heroïna en un bloc de pisos del Besòs

Mr. Lordi, el cap, va passejar sacs amb ossos i membres seccionats, i una destral lluminosa, tot plegat com si fos tret de l'atracció de fira del comtat surreal de Valkenvania (El gran embolic, aquella delicatessen). La veu, més ronca que la de Lemmy (Motorhead), portaria a claudicar qualsevol professor de cant, però el repertori de Lordi no s'adscriu ni al death ni al black metal, sinó a un rock dur classicot i de tornades corejables, més a prop de l'Alice Cooper dels 80 que de Cradle of Filth.

Abans del clímax, Devil is a loser va portar el moment ícar, amb Mr. Lordi desplegant, literalment, les ales per llançar versos amargs. "Volies riqueses i llicència per matar / Vas aconseguir pobresa i malaltia / Vas empobrir i vas perdre la voluntat / Els teus somnis estan per complir". Enfonsades les naus i després d'hora i quart de xou, arriba l'eurohimne: Hard rock hallelujah, el primer 12 points del metal i primer triomf de Finlàndia en el festival que, en altres temps, va recolzar Domenico Modugno, Bucks Fizz i Celine Dion. Eurovisió va salvar Lordi. ¿Va salvar Lordi Eurovisió?