De l'asfalt a l'Olimp

El destí dels grups de rock urbà post-Leño se sol debatre entre l'alegre gira sense fi per polígons industrials i l'autodissolució perquè els seus membres tornin a treballar en cadenes de muntatge. Però hi ha una excepció: Fito Cabrales, vell picapedrer del grup Platero y Tú convertit, d'un dia per l'altre, en estrella per a tots els públics i flamant inquilí del Palau Sant Jordi (18.000 entrades esgotades).

Una fórmula perversa ha col.locat Fito & Fitipaldis, potser per accident, en la mateixa lliga comercial de La Oreja de Van Gogh i El Canto del Loco; un equilibri entre poesia asfàltica del desencant (facció antiheroica), ímpetu rockanroler evasiu i uns curiosos empelts de guitarra solista que semblasamplejadade Mark Knopfler. Però, entre extrems tan distants com la desimboltura deQuiero ser una estrella,pròpia de Tequila, i la balada-sermóCerca de las vías(posada al dia deSiempre igual,de Los Suaves, amb una mica defactor Brothers in arms), el grup bilbaí ha trobat la poció de l'impacte de masses. L'èxit és així.

CANVI DE REGISTRE

La sessió del Palau Sant Jordi va ser concloent: el seu vell públic de caçadora de cuir, litrona i prosa rica en lletresks'ha ampliat amb universitaris, oficinistes, mares amb filles... Moltes d'aquestes últimes van exercitar el bell art del cant amb un notable poder pulmonar, que va arribar a ocultar els registres de Fito. En paral.lel, la cervesa ocupava el local, i alguns hectolitres es van precipitar poc delicadament sobre la zona de premsa (que, per cert, va resultar assaltada i gairebé arrasada per un centenar d'assistents, per cortesia de Barcelona Promoció).

El rock de garrafa de Platero y Tú ha donat pas a alguna cosa amb més pretensions, que incorpora gestos del que, se suposa, dóna cos alrock de veritat:balades inflamades, solos de saxo i, evidentment, unsetacústic (quin llast). Malgrat tot, va ser millor quan el grup va mostrar el seu costat més rockanroler, sense afectacions, en cançons comWhisky baratoiPara toda una vida.El fragment acústic, amenitzat amb una dedicatòria a Estopa ("que estan per allà") i talls comRojitas las orejas,va amansir les feres. Però Fito Cabrales és home de poques paraules: el seu univers és una gorra, una guitarra Telecaster i versos de poètica insondable."No quiero estrella errante / no quiero ver la aurora / quiero mirar tus ojos del color de la Coca-Cola" (Por la boca vive el pez).

Notícies relacionades

L’avinguda de Roma renaixerà el 2027 com a bulevard per passejar

Les parades de floristes de la Rambla estrenaran quioscos desmuntables

Flanquejant l'escenari, dues pantalles de vídeo minúscules, senyal que el grup encara no ha pres les mesures del seu nou estatus públic. El mateix muntatge tampoc va brillar pel seu nivell: dos grans telons pseudopublicitaris als dos extrems de l'escenari (que ocultaven la visió a part de l'audiència dels laterals) i poca cosa més. Però Fito & Fitipaldis és d'aquells grups que eleven l'austeritat a virtut, als quals el seu públic no demana més desplegaments que els imprescindibles.

Així que, després del descans acústic, va arribar una recta final electrificada que va ser un passeig triomfal. No van faltar ni el gest de complicitat als seus amics d'Extremoduro (Deltoya) ni la popularSoldadito marinero,amb la qual el Sant Jordi va ser un clamor. Fa uns mesos, Fito veia Emmylou Harris i Mark Knopfler al local olímpic i sospirava per la impossibilitat d'escalar el cim de Montjuïc. La vida et dóna sorpreses, que deia Gato Pérez.