BARENBOIM, encís amb Mahler

DIRECCIÓDaniel Barenboim

FORMACIÓStaatskapelle Berlin

OBRA'Simfonia número 9', de Mahler DIA 17 d'octubre

LOCALPalau de la Música

Edificar un monument sonor de les característiques colossals de laSimfonia número 9deMahlerno és tasca fàcil, no només perquè el nivell d'exigència requerit per als instrumentistes és majúscul, sinó perquè a més es necessita al podi una batuta amb les idees clares i capaç de posar disciplina davant tant material temàtic carregat d'intencions, emocions i sentiments. La novena deMahlerno permet mitges tintes: la implicació per part d'orquestra i director és condició indispensable perquè l'obra reneixi de la titànica partitura.

Un director del perfil artístic deBarenboimes pot donar el gran gust de portar a terme una empresa com aquesta amb el compromís de llegir entre línies, i si a més es troba sota la seva tutela, com va ser en el cas del Palau, un conjunt de la dilatada trajectòria de l'Staatskapelle Berlin que es compromet fins a la medul.la, encara millor. Sota aquesta premissa va transcórrer aquest segon concert de Palau 100, amb un col.lectiu atrapat per l'encís mahlerià que va donar mostres de posseir una salut impecable en totes les seccions i davant un director que es va deixar la pell al podi arribant al cor dels assistents.

En l'extensAndante comodoes va poder disfrutar, a més a més, de la posada en escena immillorable dissenyada per una tempesta que es colava a la sala modernista, d'una corda amb un empastament immaculat i sense fissures, d'un metall contundent i voraç i d'unBarenboimque va voler posar l'èmfasi en el pes dramà-

Notícies relacionades

Aigües de Barcelona i l’AMB xoquen per una concessió de 800 milions

Antifrau investiga TMB per haver exposat dades confidencials

tic de l'obra subratllant reguladors, deixant que el solo de flauta brillés per si mateix.

Del segon moviment va destacar l'atenció en la materialització de plans sonors, i del controvertitRondó, una polifonia exposada pulcrament així com també l'espectacularitat en el dispendi de tota la maquinària orquestral que tanca el moviment. L'Adagiofinal tampoc va defraudar amb un lirisme de les cordes de gran intensitat; només la tos generalitzada del públic en el trencadís final va trencar l'embruix.