Bunbury i Nacho Vegas uneixen els seus mons poètics en un disc

Feia mesos que es veien d'amagat i finalment n'hi ha proves: Enrique Bunbury i Nacho Vegas van editar ahir un disc doble gravat a mitges. L'estranya aliança no ho és tant. És veritat que fins ara tots dos havien pertangut a famílies gairebé antagòniques: l'aragonès, a la lliga de les estrelles del rock nacional; el cantautor asturià, a la dels artistesindiesde culte. Però successives trobades els van fer intuir que els seus universos poètics es podrien trobar en un espai intermedi. I això ésEl tiempo de las cerezas, un disc que, adverteix Enrique Bunbury,"es justifica sol".

No és, ho hem d'aclarir, un treball compost a mitges, sinó plantejat perquè soni com"una banda amb dos cantants i dos compositors".Bunbury entén que"havíem de ser conseqüents amb la realitat de la situació: Nacho Vegas té una personalitat molt forta com a autor i intèrpret i jo també la tinc"."El que havíem de fer era trobar aquest territori comú",planteja. Vegas ja sospitava abans de començar a gravar que tots dos compartien"un punt de vista essencial a l'hora d'entendre què importa en una cançó".

REFERENTS COMUNS

Bunbury, admirador de Vegas des dels seus dies al grup de rock experimental Manta Ray, veu afinitats que van més enllà de la seva devoció pels personatges turmentats, els ambients sòrdids, Nick Cave, Tom Waits, els germans Panero i Leonard Cohen."Tots dos som autors i intèrprets molt personals i els nostres mons estan molt definits, cosa de la qual no gaires autors poden fardar. Els seus textos potser provenen d'un lloc més narratiu i els meus provenen d'un altre de més descriptiu o pictòric, però hi ha un sentiment comú en la nostra manera d'escriure i d'apreciar els textos que és pròxim i que pot interessar a la mateixa gent".

El títol del disc fa referència"a aquella etapa fructífera en què fas cançons i et surten boniques",revela Enrique, que fa només uns quants mesos es va plantejar abandonar la música."Les cançons són com males herbes que creixen encara que tu no vulguis",adverteix Vegas, parafrasejant el seu amic i també músic Fernando Alfaro. Entre les que va arrencar l'un i les que va arrencar l'altre, ha sortit un disc doble que, en moments de bogeria i fertilitat, una mica més i és triple.

PeròEl tiempo de las cerezasés més que la trobada fugaç de dos artistes aparentment antagònics."Hi ha diverses cançons que parlen de personatges que s'enfronten en el procés de compondre",descobreix Vegas. Això fa que, d'alguna manera, el disc també sigui una reflexió"sobre la nostra manera de compondre i sobre les nostres preocupacions a l'hora d'explicar les coses",opina Bunbury, que afegeix:"El disc ens ha agafat en un moment en què jo he tancat una etapa molt clara amb el meu disc anterior i el de Nacho, sense tancar cap etapa, ja l'ha definit. Ara tots dos hem de fer un pas més enllà i potser per això mateix ha sorgit aquest tipus de lletres".

Notícies relacionades

Jordi Sáez, CEO de la plataforma Clear Channel: "El 60% dels ingressos per anuncis a les marquesines del bus va als ciutadans"

Set candidats competeixen per cinc festivals nocturns al Fòrum

Una vegada resolt amb èxit el que podia ser el projecte més difícil i fallit de les seves respectives carreres, Vegas reconeix els seus temors:"El que més em preocupava era que el disc quedés molt descompensat. Jo el veia tan cantant que a mi em veia amb poc registre".L'asturià considera que el repte l'ha fet"créixer com a intèrpret".I Bunbury hi coincideix:"Nacho Vegas ja no canta amb el cap cot, sinó més mirant cara a cara. I jo també estic orgullós perquè ja no canto amb el cap tan alçat".

Tan satisfets estan cada un de si mateix, de l'altre i del resultat final, que ve de gust furgar a la recerca d'alguna discrepància. Vegas declara:"L'altre dia em van preguntar una cosa semblant i només se'm va acudir que no m'agraden les seves ungles"."¿Què els passa a les meves ungles?",li deixa anar Bunbury."Jo no me les pintaria de vermell. De blau, potser sí",proposa.