Entrevista a Mapi León: «Això per mi no és una rebequeria, és clar que em fot no anar al Mundial»

Venen dues setmanes de moltes emocions amb l’eliminatòria de la Champions a dos grans estadis. Amb moltes ganes, moltes ganes. Com a futbolista estimes aquests moments: semifinals d’una Champions, Chelsea, Stamford Bridge... És un conjunt. No sé com explicar-ho, però quan va passar el partit de l’Atlètic de Madrid va ser com: ¡Ah! Ara ja em centro en aquest! [riu].

Us torneu a trobar el Chelsea, a qui vau guanyar en la final de la primera Champions. Aquella final, entén-me... Nosaltres també vam jugar la nostra final i mira com va anar. És una circumstància nova que vius. El partit no surt com tu el tenies planejat. No l’he preparat amb res concret o especial. Simplement, és Champions i saps que és final, rere final, rere final. Imagino, a més, que el Chelsea tindrà moltes ganes. Ja no sé si s’ho miraran com a revenja o no revenja. Que nosaltres guanyéssim un partit, una final, ni elles són el mateix equip ni nosaltres tampoc. Elles han eliminat el Lió, és la realitat. Jo estic aquí somrient perquè en tinc moltes ganes i soc molt feliç, però això serà dur.

Quan tu vas per Europa i veus grans equips i com es gestionen d’una manera semblant del Barça. ¿Quan veus que aquí, a la lliga espanyola, hi ha casos com el de l’Alhama? Et fa pena i ràbia. Vull dir, fa pena que una situació així l’hagis de viure en aquest punt de la vida, a Primera Divisió. Fa pena que s’hagi de viure això i fa ràbia pel mateix. No ho sé, no vull ficar-m’hi... Però això és Primera Divisió... No sabem quant estan preparades i preparats tots. En general, jugadores, ‘staff’... No sabem quin bagatge porten, quin nivell de professionalisme hi ha. I jo crec que això en altres lligues no passa, crec. No ho sé, perquè no ho visc, però no és el que sembla. Amb aquestes coses es continua demostrant que encara hi ha moltes carències i t’adones que seguim amb aquesta baralla. 

¿Com de real és la professionalització que us van prometre? Per ser professional encara cal canviar moltes coses. Potser per professionalitzar, el primer és anomenar-ho igual. Però no ens val només amb anomenar-ho. Cal canviar moltes coses. Amb tots els meus respectes, però hi ha alguns camps on no es pot anar a jugar perquè no sembla Primera Divisió. A més de les situacions econòmiques concretes, la preparació física, psicològica i mental, les ajudes que tinguin els clubs... hi ha moltes coses darrere d’això. Perquè jo pugui rendir cada cap de setmana o en el partit de Champions he de descansar bé, he d’alimentar-me bé, cosa que per desgràcia no és barata. 

¿I com et quedes quan la Lliga diu que les futbolistes heu de viure amb 16.000 euros a l’any? És clar, sí, amb malabars. Mira, jo, en aquestes coses, vull dir... És dramàtic. 16.000 euros i no pots treballar fora del club i, si pots, a veure què et diu el club. I a més imagino que amb els 16.000 euros hauràs d’estalviar, comprar un cotxe... I en el futur tindràs fills també i vols menjar sa. Me n’aniré a Hogwarts, a veure si se m’apareix la cambra secreta amb diners, perquè... Estic fent broma perquè al final m’ho prenc de manera irònica, però no és una cosa que faci riure. Jo des de la meva posició privilegiada, però imagino que les noies que estiguin en aquesta situació, no és una situació fàcil. No dic que 16.000 euros no siguin diners, i es poden fer coses, però no es pot viure professionalment amb això. 

És incongruent que es digui que l’objectiu és professionalitzar quan no es posen els mitjans. Jo vull que aquesta lliga sigui el més competitiva possible, però si la jugadora contra qui jugaré no té les condicions per treure el seu màxim rendiment, això farà que la Lliga no sigui tan competitiva com podria ser, perquè no es reuneixen les condicions. Són detalls que cal canviar, que es lluitarà perquè es canviï i esperem que l’esforç tingui la seva recompensa. A veure si, insistint i insistint, aconseguim anar canviant aquestes coses. 

¿Sentiu la pressió d’haver de ser abanderades del canvi a més de futbolistes? És normal que tinguem part de responsabilitat, ja que som la cara visible i som segurament persones que puguem ajudar d’altres que es troben en un punt que necessiten ajuda perquè la gent reaccioni. Potser si estàs en una situació és difícil alçar la veu de certa manera perquè dius: si alço la veu, me’n vaig. Tenim part de responsabilitat, és cert, però n’hi ha una altra que és com: ¿He d’estar dient jo que una persona perquè pugui ser professional no pot tenir aquestes condicions? O sigui, ¿de veritat creus que aquesta dona té les condicions perfectes i ideals per treure’s un màxim rendiment? Em sorprèn.

¿A la selecció està passant una cosa semblant? Demaneu canvis, però no arriben perquè continueu disposades a perdre-us el Mundial. ¿Ara que hi ha hagut concentració, i hi ha companyes que hi han tornat, li ha fet pena no anar-hi? Et fa més ràbia encara. Al final, jo sé pel que estem lluitant. És clar que fot. Jo porto anys, i em permetré dir això, en l’alt rendiment, i crec que m’he guanyat estar en la selecció. Que al final aquesta recompensa, en el dia d’avui, no m’hagi d’arribar, agradable no és. Però al final crec que cal ser conscients del motiu pel qual s’està fent això i que el focus no se’n vagi. Això per a mi no és una rebequeria i si algú ho creu no entén absolutament res del missatge que s’està intentant enviar. Jo hi ha coses que tinc molt clares, necessito uns canvis, i si aquests canvis no es produeixen, llavors jo he de valorar si vull o no vull seguir amb la situació tal com està. 

¿Creu que el discurs ha perdut força amb els fets que han anat passant? S’estan buscant diferents maneres d’intentar resoldre-ho. Al final, és obvi que durant aquest temps hi ha hagut pocs canvis aparentment visibles. Imagino i entenc que hi ha gent que vol buscar altres camins. Al final, és cert que cadascuna de nosaltres té una manera de pensar de com cal resoldre la situació. Espero que el missatge no es debiliti, perquè al final és el mateix. La gent que és fora i no té tota la informació, digui: «¡Ui que estrany! ¡Estan tornant, però està tot igual! Puc entendre que hi hagi gent a la qual li provoqui confusió. Suposo i espero que cadascú estigui tranquil amb la seva consciència, que estiguin segurs de les seves decisions. Jo estic segura de la meva. És tenir les idees clares i són situacions i maneres d’actuar i controlar la teva ansietat i les ganes. 

¿Com t’ha afectat a tu tot això? En l’àmbit personal. És clar que jo no em vull perdre l’oportunitat de jugar un Mundial, és clar que no. Però hi ha unes coses que necessiten un procés. Les coses no es fan d’un dia per l’altre, si no, llavors, potser sí que seria una rebequeria. No ho és: «Vull la joguina de la prestatgeria, i la vull ja». Jo estic bé. Crec que quan estàs tan tranquil·la amb tu mateixa que el que estàs fent és perquè realment creus que és el que has de fer. Que pot ser que m’equivoqui, eh, però és el que sento i és el que he de fer. Que estigui bé no significa que em sigui igual. Estic tranquil·la amb mi mateixa, sé que és el que em demana el cos. Això també comporta uns riscos, per descomptat, però jo estic centrada en el Barça, en les semis de Champions i en la Lliga que està bastant encaminada. Soc feliç. Estic centrada en el club i es veu que les coses s’estan fent bé, que el projecte que porten anys creant està donant els seus fruits. Jo soc feliç on soc. 

Notícies relacionades

FutPro, el sindicat majoritari de les futbolistes, anuncia accions legals pel tracte vexatori a les jugadores de l’Alhama

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

¿Estem normalitzant el vostre èxit? ¡Sí! Si ja hem guanyat! [riu]. Hi ha molta gent que pensarà que per haver estat a tres finals en quatre anys, entenc que tenim cert punt de pensar que ho tenim encaminat. S’està normalitzant i no és gens normal el que estem fent. Arribarà un moment en què perdrem i ja està. A Torí, el Lió ens va dir: «Ei, encara no». Doncs res. 

Sembla llunyà aquest moment, esteu abonades a la victòria. El més important és guanyar, obtenir els tres punts. Òbviament estant aquí, al Barça, no només importa això, però l’objectiu últim sempre és guanyar. Cal saber com guanyar i això és el difícil en aquest club. No val només guanyar, sinó que és com guanyar. Ara hem de jugar contra el Chelsea, que serà dur. Al final tot aquell que pensi que això ja està fet és el que caurà, el que se la fotrà de morros, perquè això és així. Hem d’estar molt concentrades, sabent el partit que és, perquè els anglesos collaran molt i hem d’obtenir un gran resultat en l’anada perquè la tornada al Camp Nou tingui un resultat correcte. Si una cosa té el Chelsea és que amb mitja oportunitat et marca dos gols. Que la gent no es pensi que està fet.