El Barça de la precarietat aspira a la Lliga i a recuperar-se a Europa

Revalidar la Lliga i millorar la trajectòria a la Champions és l’exigència de mínims per al segon curs que inicia Xavi Hernández al Barça malgrat que el tècnic, optimista per naturalesa, representant qualificat de l’esperit culer, s’atrevís a dir, en la presentació de l’equip, que ell i els seus aspiren a guanyar «tots els títols». En són quatre. Els mateixos que en la campanya anterior, de què se’n van celebrar dos. 

Ho va dir Xavi abans que els nens que van sortir injectessin una dosi d’entusiasme que va permetre aixecar un 1-2 i convertir-lo en un 4-2 davant el Tottenham, per molt amistós que fos el partit i molt debilitat que estigués el conjunt anglès; igual d’amistós i debilitat quan el Barça, amb els seus titulars va veure remuntat el primer gol de Robert Lewandowski.

Els Lamine Yamal, Fermín López i Abde Ez han emergit enmig de la necessitat i l’economia de guerra del club, que ni tan sols li permet tenir inscrits com Déu mana els seus jugadors. Només hi ha 12 de registrats després del traspàs de Franck Kessie –12,5 milions celebrats en la gerència com si fos un gol–, que es reduiran a 11 quan el Barça i Ousmane Dembélé acordin com es reparteix la fracció dels 25 milions que es queda el jugador dels 50 que paga el Paris Saint Germain.

No passarà que el Barça faci el ridícul en la jornada inaugural que el porta a Getafe, aquesta vegada sense sol que molesti però segurament amb la gespa alta i seca, com li agrada a José Bordalás i de què es va queixar Xavi l’any passat, comentari que va suscitar una infinitat de facècies.

Va empatar el Barça aquell dia, però ni tan sols es va considerar un contratemps davant la imperial (i insospitada) marxa blaugrana. L’equip es gronxava amb l’aclaparador avantatge sobre el Madrid i l’Atlètic, que ja havia dimitit abans del Mundial de Qatar que va interrompre la Lliga. Resultat rere resultat es va disparar. El que no es va disparar van ser els elogis, amb marcadors ajustats i molt pocs episodis de brillantor, un repte pendent. 

Una altra eliminació europea

El Barça havia donat el sorpasso enfilant-se al liderat després de batre l’Almeria i l’Osasuna en una encomiable nit en què va remuntar el marcador després de jugar una hora després de l’expulsió Lewandowski. Expulsió que es va agreujar amb els tres partits que li van imposar per gesticular sobre la presumpta supèrbia de Gil Manzano a l’ensenyar-li la vermella.

En aquell temps també el Barça estava fora d’Europa, eliminat per segona vegada seguida de la fase de grups. En la primera campanya de Xavi el Benfica li va arrabassar la segona plaça, donant per bo que el Bayern Munic, actualment, dista molt del potencial que té el Barça; aquesta vegada va ser l’Inter de Milà el que va enviar els blaugrana a la ignomínia de l’Europa League. On tampoc es va millorar el paper de l’any anterior. El nom del botxí tenia més prestigi. El Manchester United, però, va eliminar després el Betis però va sucumbir davant el Sevilla quan es debatia per no baixar. Elevar les prestacions a Europa s’erigeix en una obligació.

Repàs al Madrid

La Supercopa d’Espanya del gener va ser l’avantsala, potser la confirmació, de la progressió blaugrana a partir del 0 a la porteria de Ter Stegen i de l’1 a la del rival, bàsicament anotat per Lewandowski: 23 a la Lliga, tot i que el triomf de l’Aràbia va significar un repàs del Madrid.

El Zamora i el Pitxitxi van personificar el pragmatisme d’un equip amb millors resultats que gols. Una cosa reconeguda per Xavi, que finalment va assentar un 4-2-2-2 com a model, amb dos migcampistes i dos mitjapuntes dibuixant un quadrat i un defensa (Balde, el lateral esquerre) convertint-se en el tercer davanter.

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

De futbol n'hi faltava al Barça i Xavi l’ha buscat amb el dúctil Ilkay Gündogan, capaç d’interpretar qualsevol paper del centre del camp, i Oriol Romeu per reparar la pèrdua «capital» de Busquets. Les baixes defensives d’Alba, Piqué i Bellerín, desapareguts durant el curs, les cobreix Iñigo Martínez, lesionat. Tres homes en la trentena. La de Dembélé es camuflarà amb els nens.

No dona per a més el Barça, que en època de vaques magres s’articula a partir d’una inversió de 3,4 milions per potenciar la plantilla a l’espera que produeixi una altra revenda d’actius (el 49% de Barça Studios) i algun traspàs afegit que serveixin per adquirir un altre centrecampista i un defensa per a satisfacció de Xavi. És la praxi que va exposar Joan Laporta per aixecar el club, ¿no?: invertir en l’equip per obtenir èxits i millorar l’economia.