Un sublim Lamine Yamal rep el seu gran baptisme a Montjuïc

Res atrau tant el gènere humà com el drama, el turment i els mals auguris. D’acord. Però fins i tot el tipus més pessimista d’aquest món es va haver d’empassar saliva al veure com un adolescent de 16 anys els peus del qual aletejaven com si fossin papallones, Lamine Yamal, rebia el seu gran baptisme a Montjuïc en una exhibició d’aquelles que marquen una carrera. A Messi encara li recorden el seu Gamper contra la Juventus. Lamine fintava i lliscava sense aparent esforç mentre els músculs de Reguilón demanaven clemència, i els altres nens del Barça, Abde, Ansu o Fermín, s’encarregaven de convertir tot un estadi olímpic en un esbarjo.

L’exili del Barcelona a un lloc aparentment inhòspit com l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc, el mateix escenari que porta acollint monstruositats escèniques i musicals de tot tipus, té, en realitat, un gran problema irresoluble: el sentiment de pertinença. Això no va d’escales que no funcionen, de busos de més o de menys o que el club vengués entrades per duplicat davant la sorpresa del creient, sinó de reconèixer-se com a barcelonista davant la porta de Marató tot i que sigui per veure al talent de Lamine Yamal, el gran motor anímic.

Es van sentir estranys que van pujar a presenciar el partit davant el Tottenham a l’Olímpic (35.224 espectadors, pels 83.021 de l’any passat al Camp Nou davant el Pumas). L’àmplia majoria eren turistes que no sabien bé què veurien allà. Amb amplis buits als fons de l’estadi des d’on havien de néixer els crits d’una Grada d’Animació que va plantar el club, va ser impossible que els jugadors trobessin massa motius per posar-se a to. «Us necessitem més que mai, culer», va implorar Xavi Hernández en un parlament inicial que va tenir més de súplica que d’esperança.

Moltes direccions

Tot i que li tocarà al tècnic blaugrana mirar a moltes més direccions vista la reacció del seu equip al Gamper davant un Tottenham que en va tenir prou amb la qualitat amb testosterònica de Perisic –una meravella fins i tot als seus 34 anys– i la il·lusió del seu menut del planter, Oliver Skipp. La directiva de Joan Laporta i la direcció esportiva que gestionen Deco i Mateu Alemany tenen l’equip a mig fer en la mateixa setmana en què s’estrena a la Lliga davant el Getafe. Almenys, no hi va haver rastre en la presentació d’Ousmane Dembélé, encara pendent que es confirmi la seva venda al PSG. Però sí que van sotir per la gespa com qui veu passar la vida dos jugadors amb qui no compta l’entrenador, Lenglet i Sergiño Dest. Kessié, a un pas de la passarel·la futbolística muntada per l’Aràbia Saudita, ningú l’esperava ja.

I Xavi va fer el que va poder. Va treure les seves millors peces, fins i tot Gavi, invisible en la gira nord-americana. Va confirmar que la seva aposta pels quatre centrecampistes pot tornar a ser la seva gran opció, amb Oriol Romeu duplicant el pivot amb De Jong, i Pedri exercint d’enllaç. En atac, Raphinha va reforçar la seva posició com a extrem destre davant la fugida de Dembélé, amb Lewandowski com a principal executor. Mentre que en la línia defensiva, amb Christensen lesionat i Iñigo Martínez a la llitera sense termini de recuperació, li va tocar un lloc a Eric Garcia en el centre de la defensa.

El més dolorós, en qualsevol cas, va ser recordar que el Barcelona continua sent incapaç d’omplir el buit del lateral destre. Koundé potser mereix aquest protagonisme més gran com a central que tant desitjava. Però Araujo, per molt que sigui un corrector incomparable, no hauria de posar-se a córrer la banda com si a més hagués de ser Cafú. L’escomesa per la vora li va costar a l’uruguaià una lesió muscular i qui va haver d’ocupar el seu lloc, sí, va ser Sergi Roberto, el primer capità. Passat, present i futur. Tot en un.

I això que el partit va començar bé per al Barcelona, amb Oriol Romeu demostrant que no hi ha millor líder que el que té bon peu, i Lewandowski rematant a gol un centre pensat, sí, amb fredor per Raphinha.

Control

Però l’equip blaugrana no va trigar a perdre el control. Sobretot, perquè el seu ritme no era l’adequat. Això va conduir el Barça a començar a mirar cap enrere mentre Pedri observava la pilota des de ben lluny i els defenses patien les de Caín per defensar els centres laterals del Tottenham.

Després d’un d’ells va arribar l’empat dels londinencs, a qui no va fer falta la presència de Harry Kane per ser fiables a l’àrea. Lo Celso va rematar al pal després d’un desgavell col·lectiu dels blaugrana, i Skipp va completar la feina. Ja sense Araujo, i amb Sergi Roberto fent el que podia, Perisic es va posar a fer bicicletes com si no hi hagués demà fins que va considerar que era el moment de brindar a Skipp l’1-2.

Notícies relacionades

Jaël Bestué: "Ja no soc un projecte d’atleta, ara toca recollir els fruits del meu treball"

La Vuelta queda al caire de l’abisme

El Gamper de veritat, el que ha de posar els espectadors a il·lusionar-se, no va començar fins que Xavi va canviar tot l’equip. I, sobretot, fins que no va donar entrada a Lamine Yamal. L’extrem va participar en tres gols en un somni que es va prolongar durant una mica més de deu minuts. Primer va treure un centre amb l’exterior perquè Ferran Torres culminés. Després li va fer veure a Ansu Fati que la seva redempció és possible. I va acabar esquerdant Reguilón perquè Abde tanqués la nit.

A Montjuïc, almenys, un noi de 16 anys sembla a gust amb el seu do. Ja és molt.